PRÀCTICA DE LA CERÀMICA

Ens disposem a fer les nostres peces de ceràmica. Es tracta de treballar tres peces de rajola: dues ja engalbades amb color blanc i una que farem nosaltres amb fang tou.

He començat per decorar una de les rajoles engalbades.

Disposem de pigments de diferents colors, aigua i pols de fang; també pinzells de diferents mides. Amb un punxó metàlic hem repassat el dibuix que duïem preparat en un paper sobre la rajola,amb compte de no llevar la capa d'engalba blanca que duu la rajola, però prou fort com per deixar marcat el dibuix. El resultat és una línia d'un gris fluixet que fa el contorn i permet colorejar-la.

A continuació hem anat preparant les engalbes en el plat. Es posava una quantitat de pigment, una altra similar de pols de fang blanc i aigua. Hem afegit més aigua, perquè l'engalba quedava molt espessa i, tan gruixuda, no penetra en la rajola i, en coure la peça, l'engalba cau. Així, doncs, hem fet una engalba molt diluïda i, si calia, anava repassant el color.

He fet la mava poma, per no variar, i, com que he enllestit d'hora, he afegit decoracions al voltant. No ha quedat tant bonica i senzilla, però he practicat altres pigments i gruixos. Un cop he acabat, l'he deixat introduir-la en el forn amb les dels meus companys.

Aquest és el resultat un cop vernissada i enfornada.

Detall

Com quedava temps, he agafat una altra peça blanca i he iniciat un esgrafiat. Com abans, he calcat el dibuix d'un paper amb el punxó damunt la rajola. 

Després amb molt de compte, he extret amb el punxó la capa superficial d'engalba blanca deixant al descobert el fang vermell. Si el tras que havia d'esgrafiar era molt fi, l'engalba blanca saltava i he hagut d'anar fent retocs. No m'ha donat temps a acabar, així que l'he guardada i he représ el treball el dia següent.

Un cop enllestida, l'he vernissat amb la decorada amb engalba. Calia omplir bé tota la superfície i fer un tras ample i recte perquè no quedessin les línies marcades.

Peça vernissada

Aquest és el resultat de l'esgrafiat. 

Molt bonica: ja la tinc col·locada en el menjador
i tothom me la demana ;)

Ara calia fer la tercera peça. Aquest cop havíem de treballar el fang cru. Damunt la taula hi ha dos llistons paral·lels i verticals d'un gruix aproximat d'1cm. Hem posat el fang en pedaços entre els dos llistons, que servien de referència, i els hem pressionat amb un corró fins que ha quedat una peça de fang del mateix gruix dels llistons. Hem desprès la peça de fang i, amb els llistons a manera de regla, una plantilla de cartró quadrada i un ganivet, hem tallat la peça en forma de quadrat regular de 15 x15 cm.

Un cop enllestida la peça, hi hem posat a la rajola una figura retallada de paper que era la que volíem dibuixar per tal que quedés lliure de color en aplicar-hi l'engalba negra. He escollit la figura dels semàfors a Berlín. Aquest ha estat el resultat. L'hem cuit.
Enllestida les peces, hem aplicat el vernís en l'esgrafiat i la peça pigmentada, que han anat al forn; la peça en què hem aplicat l'engalba pigmentada, l'hem posat directament al forn, sense vernissar.

ESGRAFIATS

El morter

El morter és un material que té com a base un aglomerant fet a base de calç, ciment o una barreja d'ambdós, amb aigua i sorra que s'endureix en un cert temps. S'utilitza per lligar maons i pedres..., per arrebossar parets i per fer paviments. Les característiques del morter vénen donades per la dosificació i els tipus de components, per la resistència i per la plasticitat. El morter gras és el que té una dosi elevada d'aglomerant i el magre, el que té una dosi petita; el de cala de llenya, fet amb calç viva bullida i ben apagada -cala amarada- és de gran plasticitat però agafa vigor molt lentament (revinguda), cosa que es corregeix amb pòrtland. Els morters de cala amarada són bons per fer treballs d'esgrafiats i pintura al fresc: en els esgrafiats perquè permet treballar més temps el rascat de l'arrebossat i treballar superfícies més grans i separats; en la pintura al fresc, a més a més, la lenta revinguda permet que els pigments puguin penetrar a l'interior de la massa.

Els morters cal pastar-los sense haver d'afegir aigua successivament, amb aigua és més còmode però pot succeir que les partícules de sorra no quedin envoltades de calç i es disminueixi la seva adherència. Els morters grassos i molt humits o la sorra argilosa o mullada es baden (desclouen) amb facilitat.

Els pigments es preparen amb aigua de calç ben reposada, a la massa afegim la cal amarada, barrejant-ho fins que no hi quedin grumolls i, al final, incorporem la sorra.

De morter se n'ha de preparar sempre una quantitat més gran de la necessària, perquè després, si en faltés, és difícil aconseguir el mateix color en una segona morterada.. Cal posar una capa d'arrebossat molt prima del color del morter del fons, perquè, en esgrafiar la  capa superior, no s'embruti la de sota.

Els arrebossats

Arrebossar consisteix en cobrir el parament d'una paret amb una capa de morter de calç o de ciment d'un cm de gruix, tapant clots i imperfeccions per a deixar-la plana i a punt de remolinar (escampar i igualar) o eixalbar (emblanquinar).

Aplicació de l'arrebossat

Per fer un esgrafiat cal aplicar diferents gruixos d'arrebossats: totes s'han d'aplicar successivament i en fresc perquè l'aigua pugui passar pel mur humit cap a la part superficial per entre les diferents capes. Si s'asseca abans d'acabar el procés una capa intermèdia, es forma una capa de carbonat càlcic que no deixa passar l'aigua i dificulta la unió.

Damunt del mur ben humit i excombrat s'aplicaran les capes de la següent manera:

- Arrebossat a paletades: morter preparat amb 3 parts de sorra granada, rentada i seca, amb una part de pasta de calç. Capa més fluïda que les anteriors, d'1 o 1'5 cm. És recomanable tirar el morter de baix cap a dalt i cap a la dreta: Ha de quedar rugós per tal de facilitar l'adherència de l'arrebossat següent.

- Arrebossat format per morter compost de tres parts de sorra i una de calç, però la pasta ha de ser més seca i del mateix gruix i textura de l'anterior.

- Enlluit rugós: enlluir o eixalbar és cobrir l'arrebossat amb una capa prima de morter i es deixa a punt per esgrafiar-la o pintar-la. La primera capa d'enlluït es fa amb un morter de 2/3 parts de sorra fina o sorra de marbre amb una de calç. Passats 20', s'aplica un emlluït rugós no superior a 1 cm.

- Enlluït fi: Cal humitejar i netejar l'anterior amb la plana o paleta d'emblanquinar mullada, de baix a dalt i s'allisa la parta amb moviments circulars, deixant un gruix de 3 mm. El morter es fa amb 1 part de sorra fina o de pols de marbre i una de calç.

Les capes d'enlluït són les que s'hauran de rascar per esfrafiar i les dels arrebossats les que es tenyiran.

Consells indispensables: ruixar de manera abundosa el mur, bona calç amarada durant molt temps, sorra seca d'arestes vives i palicació de totes les capes sobre fons frescos.

Les tècniques

Hi ha dos tipus d'esgrafiats: el de poc gruix i el gruixut. Això vol dir que el tras que hi farem a sobre haurà de tenir més profunditat com més gran sigui el gruix de l'arrebossat per poder arribar a l'arrebossat de color de la capa inferior. Aquestes dues variants corresponen a l'esgrafiat clàssic, però hi ha altres tipus d'esgrafiats.

- Tècnica antiga: Els antics esgrafiats eren bastant complicats i no s'han conservat molt bé, segurament a causa de la triple aplicació de llet de calç, molt fina i aplicada amb brotxa que es desprenia amb facilitat perquè tenia poc gruix.
- Tècnica clàssica: és l'esgrafiat de dos colors, obtinguda per l'aplicació de tres capes superposades d'arrebossat en el següent ordre: una primera capa d'arrebossat plana, una segona capa que seria la de color i una tercera, normalment de color ciar, que seria la superficial i la que s'esgrafiaria després de l'estergit.

- Tècnica a diversos colors: 
     · per capes,: s'aplique capes successives de diferents colors segons el que hàgim    projectat, deixant el color blanc per a la més superficial i els foscos més a prop de la base. La summa total del gruix no hauria de sumar més de 3 cm. Després fem l'esgrafiat llevant les capes necessàries fins arribar al color desitjat. 
        · raspat: consisteix en deixar les capes tan primes com es pugui, amb aquesta finalitat s'acostuma a aplicar les capes de color amb brotxa. Aquest tipus d'esgrafiat permet donar la sensació de relleu amb tonalitats de llum i ombra. Del fons a la superfície les capes s'han d'anar aprimant; a les més properes a l'arrebossat de fons, hi afegirem petites quantitats de pols de marbre. Habitualment s'utilitza per a superfícies petites i decoracions d'interior.
       · embotit: els arrebossats de morter s'apliquen  en diferents colors en una mateixa capa, després es raspen els espais i es reomplen amb un morter d'un altre color; així, l'arrebosat més superficial limiten les línies del dibuix i uneixen les unións entre els diferents colors.

- Tall oblic: els perfils del dibuix es fan amb certa inclinació (la past inferior més ampla que la superior) produint uns efectes d'ombrejat més destacat; a més, el bisell fa que l'aigua de pluja rellisqui ràpidament i no hi pugui entrar.
- Amb plantilles: quan el disseny de l'esgrafiat consta de formes geomètriques repetitives, no es fa un dibuix per estergir, sinó que s'utilitzen unes plantilles de zenc.

- Ratilant: quan l'esgrafiat consisteix en un disseny ratllat, sobre l'arrebossat només haurem de resseguir les ratlles del dibuix amb un punzó de punta arrodonida i deixar al descobert el color de fons.
- L'aerografiat: s'aplica amb un raig de sorra a pressió amb la màquina sorrejadora sobre un revestiment arrebossat de morter que conté un àrid gruixut, normalment pedres de marbre, i amb un color diferent del morter. El sorrejat s'aplica quan el morter s'ha endurit, l'acció del qual fa que el morter desaparegui deixant al descobert les pedres de marbre que, de diferent color, defineixen el dibuix.

- Al fresc: L'esgrafiat és una tècnica molt propera al fresc que permet combinar les dues tècniques; la pintura al fresc, normalment, s'aplica en la capa última, abans que s'endureixi, i consisteix en llet de calç i pigments de diferents colors, palicats amb aquarel·la.
- Planxat: no és una tècnica pròpiament, sinó un acabat superficial. L'estocat es bruny amb la mateixa paleta de polir, l'estuc en calent. Quan la darrera capa comença a estar seca, es bruny amb la paleta d'estucar ben calenta.

Consells:

- és necessari un pols ferm i una vista fina
- com més petits siguin els grans del morter, millor quedaran definits els perfils
- el tall dels perfils caldrà fer-los inclinats, no perpendiculars, perquè l'aigua no s'hi depositi i pugui degradar l'esgrafiat
- s'ha de treballar amb l'arrebossat tendre, per tant, només es farà allò que es pugui enllestir en un dia
- cal ser molt acurat perquè és molt difícil retocar les errades
-  les estacions humides són preferibles per tal d'allargar l'assecament
- la quantitat de morter, tant de color com blanc que s'hagi de preparar ha de ser sobrera, perquè, si en manqués, després és molt difícil aconseguir el mateixto en una nova morterada.

CERÀMICA

La ceràmica sempre s'ha fet amb fang cuit. La ceràmica no és terracota: la terracota és fang cuit no decorat i la ceràmica duu decoració.

Es poden fer peces planes o amb volum, però el que aprendrem es pot aplicar a ambdós casos.

El fang és un material natural i alguns es poden treballar sense modificar. L'argila vermella, que és la que treballarem, porta òxid de ferro; hi ha de diferents tonalitats segons la quantitat d'òxid. 

Materials que utilitzarem:
argila vermella, rajoles, pigments, vernissos...

S'utilitza des de la prehistòria per fer recipients, exvots i peces útils per a la vida, cuits a baixes temperatures (l'argila vermella a partir de 500 fins a 800 º, amb més temperatura es deforma la peça). També hi ha fang blanc o llosa, també es cou a baixa temperatura. Fang que es cou a altes temperatures hi ha el gres, que és un fang amb més cos però més difícil de manipular perquè porta més "jaulín". També hi ha els refractaris, de textura més granulada a causa de la pols que es barreja amb el fang i li dóna resistència, permet fer peces de grans mides, fins i tot, de mida natural. La que aguanta les temperatures més altes és la porcellana, 1.300º, porta més "jaulín", és difícil de tornejar i manipular, normalment es treballa a motllo transformant el fang en líquid amb molta aigua.

El fang es pot treballar de manera artesanal o industrial:
- per "apreton": se li dóna forma i es moldeja amb les mans
- per xurros: es fan unsa quants xurros de la mida necessària i després s'enganxen; permet fer peces grans. Normalment es combina amb altres procediments: amb torn la part inferior i amb xurros la superior; despés amb una espàtula es va pujant la peça. Si es fa bé, no manifesta el procediment.

Treball amb xurros que es van superposant

- modelació: és l'escultura. Fang a què anem afegint-ne més fins a construir una forma i que es buida per coure.
- torn: normalment s'utilitza per a peces utilitàries.
- motllos de guix: es fa un model i, del model s'extreu un motllo de guix en què posem fang líquid. Permet fer còpies. Normalment per fer plats.
Decoració
Es pot fer amb engalbes: fang tenyit que s'aplica damunt l'argila o un altre tipus de fang.
La decoració amb figures negres s'utilitzava a Grècia, sense vernís i es brunyia la peça amb oxidiana per a donar-li lluïssor. també tenim les figures vermelles, els socarrats, l'aresta (procedent d'Andalusia i els musulmans), la corda seca, òxids i pigments.
verd: manganès
blanc: estany
blau: cobalt
Es posa vernís a sota i a sobre.
Els reflexos metàl·lics: 3 cuites, la 2a i la 3a és la del reflex, és el to més vermellòs fet amb coure més o menys vermell, el de vitrat de plata és més daurat.
Sotacoberta: temperatura amb atmosfera oxidant, 700-900º, es tapen les entrades del forn i es fa una reducció de la temperatura perquè es creint aquests reflexos.
La ceràmica policromada, a partir del Renaixement. Combina blau, verd, castany, groc i taronja.
Plafons historiats.
Procediment
trepes: plantilles, permet repetir els motius diverses vegades
estrefit: dibuix a la rajola
-paper vegetal
- dibuixar-hi
- puntejar el paper
- traspàs amb pols de carbó
- decoració a pinzell
- gravats: rajoles dels oficis: primer homes treballant, després, escena de la vida quotidiana
- impreses o calques: pensada per ceràmica, perquè quedi adderida a la peça, a baixa temperatura. L'acabat és diferent.
Aquí hi ha en imatges el procés del treball realitzat per realitzar una rajola de fang que després pintarem. La pràctica té una entrada especial en el blogg.

L'ús del torn
Aquesta part de la pràctica l'ha realitzada la professora.
Mentre el tons gira circularment, amb les mans humides, es va treballant el fang: una mà a l'interior de la peça i una altra fora fent pressió cap amunt; la peça es va alçant. Les formes es donen amb l'ajut i la pressió dels dits o altres eines. Es talla amb l'ajut d'un fil.

OLI I VERNISSOS

La pintura a l'oli

Els pigments es fan amb oli i altres materials associats que anomenem additius: assecatius, retardadors de l'assecat i altres, com cera (que són més elàstiques) i vernís (millora la qualitat de la pintura).

Per fer els vernissos, barregem resina i diluient. També serveix com a aglutinant per pintura i dóna lloc al procediment de les resines.

L'oli per pintar no és el mateix que la grassa, és la mateixa composició, però l'oli és fluïd i la grassa és compacta: l'estat és diferent.

L'oli no s'asseca per evaporació, tot el que hem treballat fins ara sí ho feien: l'oli s'asseca per oxidació. L'oli aplicat agafa oxigen de l'atmosfera i augmenta la densitat i volum fins que està sec del tot. Durant el procés d'assecat hi ha transformacions químiques que, en acabar l'assecat, el pigment ha canviat el seu estat de manera irreversible.

La diferència amb els altres pigments és el temps d'assecat, que és més llarg i permet treballar d'una altra manera.

    Olis assecants                                               Assecants

    lli                                                                       cobalt

    nous                                                                 Haarlem

    adormidera                                                     Courtrai

    pinyons

    mostassa

El lli és conegut des de molt antic. Es creu que ve del Pròxim Orient, però el coneixien també els egipcis. No s'enrancia gaire, no té un alt grau d'acidesa i s'engrogueix molt (els pigments blancs queden groguencs), per aquest motiu s'han intentat buscar altres olis com el de nous.

El de nous no s'esgrogueeix tant i s'utilitza per al blanc, però la pel·lícula és molt més trencadissa.

L'oli té les següents propietats:

- el calor el fa fluïd

- el fred el densifica

- amb calor es torna a fer líquid

Quan es feia l'oli, es feia en fred i, en el procés, quedaven residus, així que necessitaven purificar-lo i clarificar-lo. S'aclaria a la intempèrie, deixant-lo força temps perquè li donés el sol. Això el blanquejava molt i van haver de buscar altres fórmules, com fer-ho amb calç, per exemple, bullint-ho, però en fer-ho s'espesseïa molt i això dificultava el treball amb la pintura; per poder pintar amb aquest tipus d'oli tan espès feien servir dissolvents per fer-la més líquida.

Història de la pintura a l'oli

La història diu que pintura a l'oli apareix en l'època barroca, però no té fonament; Vasari també es va equivocar i, com la seva obra es va difondre molt, es va estendre molt el contingut de la seva obra. Ell diu que la pintura a l'oli la van inventar els germans Van Eyck buscant un vernís que s'assequés al sol. Aquests tenien molts aprenents estrangers, també italians, que, un cop havien après el procediment tornaven al seu país i, d'aquesta manera l'importaren a Itàlia.

Això s'havia pensat fins que es van adonar que a l'Edat Mitjana ja coneixien l'oli de llinosa i les seves propietats assecatives i que a l'Època Clàssica, també.

Vitrubi diu que cal pintar una capa d'oli de lli per pintar sobre la pedra i en un manuscrit merovíngi del S IX es diu que una monja decorava els capitells a la pedra amb pintura a l'oli. Per tant, s'utilitzava abans dels Van Eyck.

A més, en els laboratoris han descobert que a Escandinàvia fins al S XIV no es coneixia el tremp sinó que feien servir l'oli en la fusta policromada. Al Nord, el problema amb el secat és més constant, segurament per aquest motiu al Mediterrani es treballa al tremp i, al Nord, a l'oli. Al S XV  hi ha un traspàs.

A l'època dels Van Eyck, l'oli premsat és molt impur, calia un líquid que el liqués per poder omplir grans superfícies. Aleshores apareix un avenç, un mètode de fer l'aiguarràs a partir de la destil·lació que després es comercialitza. Van Eyck agafa el dissolvent i el barreja amb la pintura i amb resines i creen vernissos. Els pintors italians i espanyols (com Berruguete) i altres treballen amb els pintors hispano-flamencs i difonen la tècnica.

Moltes obres utilitzen procediments mixtes d'oli i textures d'ou:

- olis sobre taula que intenten imitar el tremp i utilitzen olibarrejat amb ou.

- trassos plans: es fan amb oli sobre tela

Assecats

Són substàncies que tenen la funció de catalitzadors que acceleren el procés d'assecat, l'oxidació. Estan fets amb substàncies metàl·liques (ferro, cobalt...) que es barregen amb la pintura quan estàs pintant.

Abusar d'aquests assecadors fa que la pintura s'esquerdi perquè la capa interior no s'ha assecat i, en tornar a pintar quan la part de sota encara està humida i assecar-se la capa exterior, aquesta agafa volum i s'esquerda. Cal controlar l'assecatiu, tot i que és molt difícil:
     aiguarràs + pintura + una goteta d'assecatiu
Al centre d'Europa utilitzen Harlem i Courtrai; totes les cases importants són encara d'aquesta zona.
També cal tenir cura amb els altres additius, sobretot, amb els vernissos.
Vernissos

La funció dels vernissos és donar brillantor i protegir, és l'anomenat "vernís final"; també hi ha vernissos per pintar i retocar. La composició és semblant, però per a diferents usos.
Els vernissos finals protegeixen i donen lluentor, però no s'utilitzen en totes les èpoques. Anul·len la reflexió de la llum en la pintura i el contrast que fan en la tela. També hi ha vernissos mats. S'apliquen al final.
El vernís de retocar té un ús més tardà. Pintant per capes, volen que la capa de sota no estigui seca del tot per treballar amb espàtula... El vernís refresca la pintura per poder-hi treballar. També té el to brillant de la pintura quan estè fresca.
Els vernissos de pintar utilitzen l'aiguarràs per diluir i fer líquid l'estat, però es perd l'oli i la pintura cau. Cal fer alguna cosa perquè no es perdin les característiques de la pintura.
Com estan fets:
     resina + diluients de la resina (base més senzilla)
     resina + diluient de la resina + oli
L'ús de l'oli per diluir té conseqüències negatives per excés d'assecat i oxidació.
Les resines estan compostes d'olis essencials, materials que es volatilitzen i es conserven en sòlid, bàlsam o trementina (és l'aigua que s'evapora de la resina). El líquid que queda a sota de la destil·lació és l'aiguarràs.
     Resina + diluient (essència, trementina)
No es desfan amb aigua, estan fetes amb oli, n'hi ha que es desfan amb alcohol, però no serveixen per pintar a l'oli.
Les més conegudes són les resines toves:
Màstic, almacina, la més utilitzada en plàstica; el màstic fa pel·lícules flexibles, però té un to groguenc, per això s'utilitza la resina Dammar, de procedència oriental. La colofònia és la resina de pi, la més barata, és trencadissa; la sandàcara va ser molt utilitzada al barroc.

Màstic

Damnar

Colofònia

Les resines fòssils són l'ambre i el copal, que costen molt de desfer.

ambre

copal

La goma laca és una resina animal. Procedeix de la famella d'un insecte que deposita els seus ous en un arbre i, quan ho fa, l'arbre segrega un líquid que, amb el que segrega els ous, crea una el·lícula que els protegeix. És un gran impermeabilitzador, antioxidant i estabilitzador de la fusta:

goma laca

       100gr. de goma laca x litre d'alcohol etílic.
Tècniques de pintura a l'oli
- directament: pintura a la prima. Es pintava d'una sola sessió, de manera segura, lliure i ràpida, per exemple Van Gogh.
- empastat: utilitza pintura espessa aplicada amb pinzell o espàtula. El resultat és una pintura amb textura, per exemple, Rembrandt o Tizià.
- veladures: per superposició de capes fines, com transparents; combinades amb les zones opaques, donen sensació de tridimensionalitat.
- grisalle: amb capes però al fresc; es fa un estudi de color i, un cop sec, es pinta al damunt
- eludòrica (humit sobre humit): dóna un resultat nacarat. és pintura a l'oli a lq qual s'afegeixen capes d'aigua, la pintura entrava amb dificultat i no es notava el tras del pinzell.

La pràctica de la pintura a l'oli
http://www.youtube.com/watch?v=kCTetwjSer4
El documental explica de manera molt detallada la història i la tècnica de l'oli i resultats a través de la pintura de Rubens i la seva manera de treballar i el resultat de la tècnica i els pigments.
Neteja de la resina

Triturem la resina i la introduïm en un saquet; després introduirem el saquet dins un pot d'aiguarràs, penjat amb un fil de manera que no toqui el terra perquè, com té oli, s'enganxaria. Es dilueix i en el sac queden els residus.

Materials

Resina penjada en un pot per tal que es dilueixi i netejar-la de residus

 Diferents resines

Pàctica de la pintura a l'oli

Sobre la tela que vam muntar i que ja havíem deixat preparada amb una capa de cola, hem treballat amb oli. 

Disseny del tema en la tela que havíem preparat en una altra pràctica.

Ho hem fet en grup i ens ha costat molt decidir quin era el tema que volíem representar: diríem que no tenim traça per a l'art!
Finalment hem escollit un gerro i dibuixar flors, axí com els gira-sols de Van Gogh.

Comencem a pintar.
Intentem barrejar colors ocres.

L'oli utilitzat com a aglutinant per als pigments ha estat l'oli de llinosa.

No és una tècnica fàcil: 

- oli és una tècnica en què la matèria del pigment és molt densa i és difícil -si no saps- aplicar-la sobre la tela, que a més, tenia una superfície molt gran per al temps i la perícia que tenim!

- tampoc ha estat fàcil jugar amb la mescla dels pigmens: hem intentat barrejar-la en el plat i en la pintura, però els resultats no han estat tan satisfactoris com esperàvem

- la textura de la pintura a l'oli ofereix una textura més densa i el traç del pinzell queda registrat en el resultat final

-calia acabar el dibuix, perquè no podíem deixar-ho per a la propera classe i, tot i que l'assecat és lent, un cop s'asseca -s'oxida- la pintura, aquesta canvia el seu estat. No ens ha donat temps; hem aigualit una mica la pintura per intentar maximitzar el temps i permetre que llisqués millor per la superfície.