EL MUSEU EXPLORA. Obres d'art a examen.

VISITA A "EL MUSEU EXPLORA

Disabte, 16 de febrer

Teníem pendent aquesta visita al MNAC. Molt completa, interessant, posa de manifest la gran quantitat de disciplines que intervenen en la investigació i la restauració de les obres de l'art. Tots els àmbits de l'exposició eren sorprenents, desvetllaven misteris i secrets. 
L'exposició era molt completa i la informació que oferia molt extensa i variada com per detallar-la en aquest blogg. Aixi que farem una tria dels aspectes i tècniques que més em van sorprendre i interessar.  
Es fa difícil escollir aquells àmbits o seccions que més em varen impressionar, però per qüestions d'espai diria els següents:

- La Sala capitular de Sixena. Sobretot, per com es transformava la policromia amb l'acció del foc en diferents tons ocres, arribant fins i tot a desaparèixer, com és el cas del cinabri. També per com algunes fonts casuals poden permetre'ns la reconstrucció virtual, com és el cas de les aquarel·les dels alumnes de Domènec i Muntaner.

Afegeix la llegenda

- El mural al fresc d'Annibale Carracci m'ha aclarit el tema de la carbonatació i el treball per jornades. Com no acceptava rectificacions, marcaven els perfils amb cartrons.  No em va quedar molt clar el mezo fresco, suposo que el treballarem a classe, entenc que era una preparació de calç i sorra, com el fresc, però en sec, pintat per nivells de bastida.

- El descobriment de les variacions de les obres, com és el cas dels retrats de Tintoretto, que permeten veure els seus dubtes, o les variacions de La Mare de Déu de la llet, que permeten veure modificacions a causa del gust. Posen de relleu fins a quin punt podem arribar a saber d'una obra allò que no podem veure. Els rajos permeten il·luminar tot el que a simple vista resta ocult: capes de pintura, ensamblatges amb midó per treballar en gran format amb pastel...

- El violinista de Gargallo va ser el que em va emocionar més. Els artistes, sovint no coneixen les conseqüències que poden tenir les seves innovacions artístiques. En aquest cas per la reacció que produeix l'ànima de fusta sobre les planxes de plom. La tècnica per esbrinar el que li passava em va semblar de ciència ficció amb l'ús del canó de neutrons. El més sorprenent és que la guia de l'exposició ens va explicar que pensaven solucionar-ho amb termites per tal que es mengessin la fusta sense malmetre l'obra. Si més no, em va semblar curiós. Després, la Mireia Mestres, Cap del Departament de Restauració del MNAC, ens va aclarir que desmuntarien les plaques originals per treure l'ànima de fusta i posar-ne una de compatible. A la pregunta que li vaig fer sobre si rectificarien els desperfectes generats per la reacció química, va responde'm que segurament ho deixarien per no malmetre-la, com a part de la història de la peça. 
- En el camp dels intents frustrats també em va semblar remarcable el paper de colofònia, sobretot pel que té d'experiment, de recerca de noves solucions. A alguns artistes els agradava pintar sobre un format fosc que els permetia dibuixar amb colors blancs. Van experimentar fer una mena de paper negre amb resina de colofònia i un tint de ferro que l'enfosqueix, però la incompatibilitat dels materials fa que es trenqui la fibra de cel·lulosa, reacciona amb el ferro i fa que es trenqui com un caramel cruixent. No funcionava.

Al final de l'exposició hi havia una mostra molt interessant de tots els pigments i del material d'on s'extreien i també una cronologia de l'ús històric dels pigments (que he intentat trobar).

Pel que fa a tècniques, sobretot vull remarcar que em van interessar molt aquelles que permetien descobrir els secrets de les obres d'art:

- Radiografia: s'aconsegueix amb el pas dels raig X a través de l'obra. S'obté una imatge que mostra l'estructura i totes les capes de l'obra, amb intensitats diverses segons la capacitats que tenen els materials d'absorbir les radiacions.
- Electroscòpia: tècnica per la qual una radiació IR en la matèria fa vibrar els enllaços mol·leculars d'una forma característica per a cada compost químic que es tradueix en un espectre o empremta dactilar que permet, per comparació, fer identificacions.
- Llum rasant: s'il·lumina tangencialment la superfície per mostrar les irregularitats, deformacions, textura, incisions, pinzellades o aixecaments de la capa pictòrica.
- Raig X: permet veure fins al final de l'obra: teles, suport...
- Reflectologia d'infraroig: les radiacions infraroges aplicats a materials permeten veure els estrats sujacents de les capes pictòriques. Una càmera sensible processa la radiació reflectida per l'objecte i s'obté un mosaic d'imatges. Té una penetració menor que els raig X, però es poden descobrir detalls del dibuix preparatori i complemeta la imatge radiogràfica.Permet veure els processos de creació ocults. Per exemple, en les obres Retrat de cavaller i Retrat del procurador Alessandro Griffi de Tintoretto podem apreciar una prestatgeria de llibres que finalment va descartar  en el primer, i les vacil·lacions en la mà del procurador. També ho permet la radiografia.
- Llum ultraviolada: permet distingir els afegits, repintades i vernissos gràcies a la diferent fluorescència i reflexió dels materials.
- Llum transmesa: permet veure el gruix de l'obra des del suport fins a la superfície, revela aspectes relacionats amb l'espessor i la densitat.
- Micromostra amb la microscopi: les mostres per fer l'anàlisi es guarda i s'arxiva perquè formen part de l'obra d'art
- Pastel: El pastel és una tècnica pictòrica que s'aplica en sec. Es fa amb pigment mòlt, a vegades barrejat amb càrregues blanques o colorants que n'amplien la gamma cromàtica. L'aglutinant és la goma aràbiga. Per pintar amb pastel s'utlitzava el doble foli blau barrejat amb llana perquè fixa el pastel (el color prové de la llana, perquè utilitzaven la roba dels militars francesos). El pastel permet der difuminacions, però no admet correccions. En l'obra de De la Tour utilitza fragments d'aquest paper, encolats amb midó, per poder fer una obra de tamany més gran, també per ferhi correccions. Eren fragments irregulars per evitar que es notin les unions.
- Emprimació: en la pintura sobre diferents suports, indica la capa pigmantada que s'aplica sobre els estrats de preparació. S'aconsegueix un fons llis i poc porós que pot crear efectes de transparència en aplicar altres capes de color damunt.

No voldria deixar de comentar la sort que vam tenir quan, infiltrats en un grup que visitava la exposició, vam descobrir que era la comissaria de l'exposició, i cap de restauració del MNAC, Mireia Mestres, qui ens il·lustrava sobre els diferents àmbits a un grup d'amics seus. Agrair-li que ens permetés continuar amb ella, fins i tot un cop ja havia tancat el museu.

EL DIBUIX

EL DIBUIX

S'utilitza pigment més aglutinant. I el carbonet? Per què s'hi adhereix? Els materials en sec s'hi adhereixen perquè la rugositat del paper fa com de llima i atrapa en els seus intercisos el material. Però a vegades hi ha molta matèria i queda per sobre del paper sense atrapar, aleshores cal utilitzar un fixador. Els fixadors, normalment, són resina mesclada amb un element que s'evapori aviat.

Material en sec

Primer s'utilitzava la pedra en la pre-història, normalment calcària, i s'hi incidia amb un estilet o ganivet. Després, en l'època clàssica, s'utilitzaven les taules de ceres amb un marc de fusta i s'hi incidia amb un stylus, vareta de metall punxeguda que deixava marca en la tauleta. També es va fer servir la punta metàl·lica: llapis punxegut fet de metalls (normalment, plom, plata, coure i or. La punta de plom, aliatge d'estany i plom, és la única que deixa marca sobre una superfície llisa; es va fer servir fins a l'Edat Mitjana, en què va ser substituïda pel grafit.. Són molt dures i això era un problema, a més, ennegria el paper però s'oxidava de seguida. També utilitzaven el blanc d'Espanya, que extreien de les closques d'ou i les petxines.

El grafit, també anomenat plombagina, és el mineral amb què es fan els llapis, molt tou, tot i que hi ha diferents graus de duresa, com més argila, més dur. El grau de duresa es marca amb una B (blank), més tou, o amb una H (hard), més dur. El grafit té un acabat sedós, més brillant que un carbonet.

Un altre material sec utilitzat en el dibuix és la sanguina. La sanguina és un òxid de ferro vermell, un pigment de terra que és conegut des del món egipci; es va utilitzar per a la sinòpia al fresc i, després del seu ús per Leonardo da Vinci en el dibuix combinat amb el guix negre, va ser utilitzat per molts altres artistes.

El carbonet és una forma de carbó, residu resultant de cremar fusta amb una quantitat limitada d'oxigen. Per aconseguir els palets de carbonet s'utilitzen branques petites de murtra, noguera, bedoll i salze. Les branques es couen a una temperatura que va ascendint lentament. És un procés llarg. S'intenta imitar el carbonet a base d'hidrocarbur, producte de les deixalles de la indústria de la fusta més un producte sintètic.
Els llapis de colors  apareixen en l'àmbit de l'educació a partir del S XIX, sobretot per a les nenes. Es formen amb un pigment més una substància enduridora i cera d'abelles (per estovar). Són grassos. Ara també porten goma aràbiga en comptes de ceres.
Per aclarir s'utilitza el blanc del clarió; sobretot en els esbossos per treballar la llum.

Pràctica

Primer exercici pràctic i primera creació artística amb els pigments que s'utilitzen en el dibuix, després de l'exposició dels continguts teòrics.

He trobat interessant el rol de la rugositat del paper per adherir el pigment al paper i la necessitat de l'ús del fixador, en cas que el material tingui prou gruix. El tema dels pinzells no m'ha quedat del tot clar. caldrà acabar-ho de completar i buscar informació escrita per ampliar, potser també la pràctica ajudi. La part teòrica és molt ràpida. 
Per fer la pràctica, he escollit un referent amb què crec que puc defensar-me artísticamente -una poma- i que aniré repetint. 
Hem utilitzat la punta metàl·lica, el grafit, el carbonet, la sanguina i el guix. El llapis metàl·lic és molt dur, només m'ha permès treballar les línies per dissenyar el dibuix. Per donar color he utilitzat el carbonet, molt tou, que permetia omplir grans superfícies perquè es podia escampar fàcilment i homogènia amb els dits; la sanguina, si bé no tant, també m'ho ha permès. Ambdós em deixaven jugar amb les intensitats i el volum. Amb el grafit, més brillant i consistent, he marcat les ombres. Aquest, a diferència del carbonet, deixava el rastre de les línies. Amb el blanc del guix he destacat els punts de llum.El resultat ha estat una poma levitant per l'excés d'ombra en la base, però ha estat millor del que cabria esperar.

Lectura: el grafit

Generalitats
És un material molt versàtil que permet realitzar des d'un senzill esbós fina a un treball més complex. amb ell es poden es poden aconseguir diferents intensitats i textures; a més , permet fer correccions perquè pot esborrar-se amb facilitat. Es pot combinar amb altres materials (carbonets, llapis de colors (aquarel·lables o permanents), aquarel·les, acrílics, tinta xinesa, pastels...).
Abans de la seva invenció
Abans del grafit s'utilitzava la punta metàl·lica, que gravava més que dibuixava. El metall d'aquesta punta s'arrodonia per no gratar la superfície en dibuixar. La superfície havia de ser rugosa per retenir amb facilitat les partícules de plom o plata. Les línies que s'obtenien eren molt primes i d'un color gris clar, que amb el temps s'enfosquien en un to marró a causa de la formació de sulfur de plata en contacte amb l'oxigen. A l'Edat Mitjana s'utilitzava sobre pergamí sense preparar, després (S. XV) sobre suports de preparats utilitzant una imprimatura a base de cola de conill, gesso autèntic i blanc de plom. L'any 1.400 Cennino Cennini a Libro del arte fa una descripció de la punta metàl·lica, d'on i com s'utilitzava. L'eina es desenvolupa durant el Renaixement i el gòtic tardà, moment en què es desenvolupen els mitjans d'impressió i el dibuix guanya prestigi. L'ús de la punta es va abandonat, perquè els artistes busquen un material més fàcil d'ús i expressiu com la tinta o el llapis; encara que no definitivament, perquè s'utilitza sobre paper vitela, un tipus de pergamí.
Història
El primer intent de realitzar palets de grafit va ser a Nuremberg el 1.662 utilitzant una mescla de grafit i sulfur de antimoni. Però van ser uns italians, els germans Bernacotti, els que van crear la cobertura de fusta. van buidar un palet de ginebró (fràgil però resistent a la putrefacció del olis essencials que conté); després varen fer dues meitats amb el palet amb un solc enmig que es tornava a enganxar amb el grafit dins.
Conten que va ser arran d'una tempesta a Anglaterra i l'incendi d'un roure que es va descobrir el grafit. pensaven que era una forma de plom, per aquest motiu l'anomenaren plumbago. Van adonar-se que aquest material, que no contenia plom en absolut, anava bé per marcar les ovelles, així que aquest va ser el seu primer ús. Feien barretes, però eren molt fràgils i es trencaven amb facilitat, així que els envoltaven de cordill. Es van trobar dipòsits de grafit en altres indrets, però el d'Anglaterra era de millor qualitat, així que tenia el monopoli d'aquest mineral i de la seva comercialització, cada cop més important perquè es trobaven noves utilitats, com per exemple, bèl·lica i armamentística. Quan Anglaterra trenca les relacions amb França, aquesta té problemes per aconseguir-ne i intenta reproduir-lo, però no van tenir èxit; fins que Napoleó demana a Jacques-Nicolàs Conté que en fabriqui per poder dissenyar les accions bèl·liques. Ho va aconseguir barrejant el grafit amb argila humida, que s'enduria més o menys segons les proporcions, i ho envoltava amb fusta de cedre (1.795).
El primer llapis es fabrica al Regne Unit l'any 1.832. La indústria anglesa que s'encarregava va ser la Cumberland Pencil Company  el 1.916 (l'any 1.930 passa a ser Lakeland e hijos); en el 38 sorgeix la indústria Derwen per a Belles Arts, que encara subsisteix.
També es creu que el veritable inventor va ser un fuster austríac, Aspern an der Zaya, Josef Hardtmuth. També mesclen argila i aconseguien diferents dureses. Aquí les mines se submergien en cera perquè no deixessin rastre sobre el paper. Va muntar una empresa l'any 1.792 a Viena que encara funciona. La tradició va començar amb la marca Koh-l-Noor, pensada per produir el millor i més car llapis i, per distingir-los dels altres que tenien un color fosc, el varen recobrir amb el color groc (altres companyies copiaren el color groc per associar el seu producte a aquesta marca de qualitat). Van esdevenir el referent.
Una altra versió diu que va ser inventat a Nuremberg. El fabricant Lothar von Faber de Stein va modernitzar les tècniques de fabricació. Faber-Castell, Staedtler i Lyra són d'allí i liders absoluts en la producció de llapis. Lothar Faber va donar reputació mundial al lapis en la seva forma i qualitat actuals, va inventar la forma hexagonal i va establir les normes respecte la longitud, el gruix i graduació del llapis, també va marcar el producte amb la seva marca. Hem de fer esment també dels llapis Caran d'Ache, seudònim de Emmanuel Poiré, caricaturista francès del S XIX. Fundada el 1.924 a Ginebra, Suïssa. Productora d'una gran gama de productes, es vincula especialment amb el disseny i la pintura.
Així, la descoberta del llapis es va dur a terme en diferents països al mateix temps i varen edificar grans empreses que van perdurar en el temps optimitzant i modernitzat el producte.
Composició del llapis de grafit
El grafit: són àtoms de carbonat associats en malles hexagonals amb enllaços covalents. Aquestes malles queden en el paper quan fregues contra ell. És de color negre gris, greixós al tacte i no és combustible.
Làrgila és una roca molt fina, parcialment deshidratada, constituïda per un agregat de silicats d'alumini hidratats, que pot anar acompanyat d'altres minerals. Manifesta propietats plàstiques amb les oscil·lacions de l'aigua; per calcinació es contrau i s'endureix.
Fabricació
Es mesclen grafit, argila i aigua (el percentatge marcarà el grau de duresa); es forneja i perd l'aigua. La pedra resultant es tritura i es generen grans, dels que eliminarem les impureses introduint-los en rotllos. Aquesta massa serà tallada en mines, que s'acabaran d'assecar i es couran. Després s'impregnen de greix per osmosi perquè quedin toves i resistents, aptes per escriure i esborrar. S'introdueixen en taules de cedre i es deixen assecar 24h per després donar-li els diferents formats i es vernissen i s'hi afegeixen els complements com: gomes, caps pintats...
La duresa
La proporció d'argila determina la duresa. Existeixen dos grups:
- llapis durs: de mina seca, més forts, grisosos i estrets, marcats amb la lletra H
- llapis tous: de mina més oliosa, fosca, fràgil i gruixuda, marcats amb la lletra B
Tipus:
Barres de grafit: ideals par cobrir extenses àrees, les seves graduacions són: 2B,4B,6B,9B 
Llapis de pur grafit: (sense la fusta) amb un plàstic protector que permet un treball net, les graduacions, HB, 3B, 6B, 9B 
Llapis de grafit
Llapis de carbó de llenya: del carbó de llenya, s'introdueixen en un cilindre de fusta, negres més plens que els de grafit, però taquen fàcilment i són més abrasius que el grafit; carbó gras: en dur, mig i tou i carbó guix en tou mig i dur.
Lápices de guix: com els pastels de guix: pigment més aglutinant però en una barra de fusta com el llapis, permet destacar detalles, els tons són el blanc, la sanguina (que és fabricat amb òxid de ferro, el bistre (que és un marró fosc,  procedeix del sutge de fusta de faig), i el sèpia.  
Llapis de greix: marcadors de la Xina. Escriuen en qualsevol superfície (vidre, plàstic, metall i fotografies). 
Llapis de colors:  mescla d'argila i pigment aglutinat amb cola en una àmplia gama de colors.
Llapis de Aquarel·lables: per a l'ús amb tècniques d'aquarel·la. Els traços es poden saturar amb aigua i estendre amb pinzells. 
Llapis de fusteria: la seves forma els evita el gronxeig i la seva mina és forta.
Llapis de còpia: grafit amb un tint afegit que crea una marca indeleble. 
Llapis esborrables de colo: al contrari que els llapis de color a base de cera, poden ser esborrats fàcilment. Per esbossos.
Llapis no reproduïbles: fan marques que no són reproduïdes per les fotocopiadores o copiadores.
Llapis d'estenògraf:  mina a prova de trencaments. 
Llapis de golf: generalment curts (9cm) i econòmics També anomenats llapis de biblioteca,
Lápices mecànics o Portamines: estan compostos amb un mecanisme per empènyer les mines de grafit que porten en el seu interior, recarregables i amb varietat de dureses. 

COMENCEM: SOM-HI!

COMENCEM: SOM-HI!

Les primeres sensacions són com de abocar-nos, entre bastidors, a allò que hi ha de més desconegut en l'obra d'art: el com i amb què es duu a terme allò que contemplem; com és cuina una obra d'art! L'assignatura sembla requerir una aproximació diferent a la resta pel seu vessant pràctic. La trobo molt interessant perquè ens permetrà tenir un contacte directe amb les tècniques i els materials, fet que considero essencial per comprendre l'obra d'art en tota la seva complexitat.

Hem començat parlant de l'utillatge de la pintura i els pinzells.

La pintura es coneix des de la prehistòria, període en què trobem restes de pigments: terres, òxids i carbó; els trossos de petxines feien de paletes. Per tant, ja aleshores havien d'existir utensilis que permetessin dur l'activitat de pintar a terme. La Bíblia també ens parla de pèls d'animals o fibres vegetals que servien per encolar parets. Les primeres restes són d'Egipte, no molt diferents al que tenim ara:

- un mànec de ploma d'au (ara virolla de metall) i joncs amaçats en un dels extrems; en les brotxes, es mesclava amb herbes i fines nervadures de palmera. També es podien fer amb pell de bou.

Tenim diferents tipus:

El kolinski és el pinzell que s'utilitza per pintar amb tremp (1). El pèl acaba en punta natural, no es poden tallar. És abombat per poder contenir més l'aigua i acaba en punta.

El pinzell pla s'utilitza per pintar a l'oli s'utilitza pinzells de pèl d'animal, normalment porc (2); ha de ser un pèl gruixut que ajudi a dipositar la pintura, que és més densa. Són plans perquè l'oli no necessita contenir l'aigua.

El pinzell de llengua de gat o tall d'ametlla (4), també pla i de punta arrodonida, serveix per fondre els colors sense deixar marca.

(Els pinzells orientals són de fibres vegetals i canyes).

Cennini Cennini escriu un tractat de tècniques. És el primer tractat que podem considerar seriós. Hi explica com es fan els pinzells de marta (més tous i aptes per a pintar detalls), que encara es fan servir.

Hi ha un utensili anomenar estapolany, serveix per recolzar el canell i evitar el moviment del pols.

estapolany

Les espàtules de paleta serveixen per netejar i barejar (més petita) i l'espàtula escairada serveix per pintar. Amdos tipus són un invent del S XIX; de fet, és a principis del S XIX apareixen les grans marques de materials pictòrics. 

espàtules

La brotxa és un pinzell gruixut amb un forat al mig que reté la pintura i serveix per pintar superfícies grans.

brotxes

La paletina és un pinzell pla utilitzat per procediments grassos, sobretot per vernissar.

paletina

Els artistes utilitzen un gavinet amb calaixos on guarden els diferents materials i útils; també tenen uns maniquins articulats (n'hi ha de mides diverses) que els permet treballar el cos i la postura.