EL DIBUIX

EL DIBUIX

S'utilitza pigment més aglutinant. I el carbonet? Per què s'hi adhereix? Els materials en sec s'hi adhereixen perquè la rugositat del paper fa com de llima i atrapa en els seus intercisos el material. Però a vegades hi ha molta matèria i queda per sobre del paper sense atrapar, aleshores cal utilitzar un fixador. Els fixadors, normalment, són resina mesclada amb un element que s'evapori aviat.

Material en sec

Primer s'utilitzava la pedra en la pre-història, normalment calcària, i s'hi incidia amb un estilet o ganivet. Després, en l'època clàssica, s'utilitzaven les taules de ceres amb un marc de fusta i s'hi incidia amb un stylus, vareta de metall punxeguda que deixava marca en la tauleta. També es va fer servir la punta metàl·lica: llapis punxegut fet de metalls (normalment, plom, plata, coure i or. La punta de plom, aliatge d'estany i plom, és la única que deixa marca sobre una superfície llisa; es va fer servir fins a l'Edat Mitjana, en què va ser substituïda pel grafit.. Són molt dures i això era un problema, a més, ennegria el paper però s'oxidava de seguida. També utilitzaven el blanc d'Espanya, que extreien de les closques d'ou i les petxines.

El grafit, també anomenat plombagina, és el mineral amb què es fan els llapis, molt tou, tot i que hi ha diferents graus de duresa, com més argila, més dur. El grau de duresa es marca amb una B (blank), més tou, o amb una H (hard), més dur. El grafit té un acabat sedós, més brillant que un carbonet.

Un altre material sec utilitzat en el dibuix és la sanguina. La sanguina és un òxid de ferro vermell, un pigment de terra que és conegut des del món egipci; es va utilitzar per a la sinòpia al fresc i, després del seu ús per Leonardo da Vinci en el dibuix combinat amb el guix negre, va ser utilitzat per molts altres artistes.

El carbonet és una forma de carbó, residu resultant de cremar fusta amb una quantitat limitada d'oxigen. Per aconseguir els palets de carbonet s'utilitzen branques petites de murtra, noguera, bedoll i salze. Les branques es couen a una temperatura que va ascendint lentament. És un procés llarg. S'intenta imitar el carbonet a base d'hidrocarbur, producte de les deixalles de la indústria de la fusta més un producte sintètic.
Els llapis de colors  apareixen en l'àmbit de l'educació a partir del S XIX, sobretot per a les nenes. Es formen amb un pigment més una substància enduridora i cera d'abelles (per estovar). Són grassos. Ara també porten goma aràbiga en comptes de ceres.
Per aclarir s'utilitza el blanc del clarió; sobretot en els esbossos per treballar la llum.

Pràctica

Primer exercici pràctic i primera creació artística amb els pigments que s'utilitzen en el dibuix, després de l'exposició dels continguts teòrics.

He trobat interessant el rol de la rugositat del paper per adherir el pigment al paper i la necessitat de l'ús del fixador, en cas que el material tingui prou gruix. El tema dels pinzells no m'ha quedat del tot clar. caldrà acabar-ho de completar i buscar informació escrita per ampliar, potser també la pràctica ajudi. La part teòrica és molt ràpida. 
Per fer la pràctica, he escollit un referent amb què crec que puc defensar-me artísticamente -una poma- i que aniré repetint. 
Hem utilitzat la punta metàl·lica, el grafit, el carbonet, la sanguina i el guix. El llapis metàl·lic és molt dur, només m'ha permès treballar les línies per dissenyar el dibuix. Per donar color he utilitzat el carbonet, molt tou, que permetia omplir grans superfícies perquè es podia escampar fàcilment i homogènia amb els dits; la sanguina, si bé no tant, també m'ho ha permès. Ambdós em deixaven jugar amb les intensitats i el volum. Amb el grafit, més brillant i consistent, he marcat les ombres. Aquest, a diferència del carbonet, deixava el rastre de les línies. Amb el blanc del guix he destacat els punts de llum.El resultat ha estat una poma levitant per l'excés d'ombra en la base, però ha estat millor del que cabria esperar.

Lectura: el grafit

Generalitats
És un material molt versàtil que permet realitzar des d'un senzill esbós fina a un treball més complex. amb ell es poden es poden aconseguir diferents intensitats i textures; a més , permet fer correccions perquè pot esborrar-se amb facilitat. Es pot combinar amb altres materials (carbonets, llapis de colors (aquarel·lables o permanents), aquarel·les, acrílics, tinta xinesa, pastels...).
Abans de la seva invenció
Abans del grafit s'utilitzava la punta metàl·lica, que gravava més que dibuixava. El metall d'aquesta punta s'arrodonia per no gratar la superfície en dibuixar. La superfície havia de ser rugosa per retenir amb facilitat les partícules de plom o plata. Les línies que s'obtenien eren molt primes i d'un color gris clar, que amb el temps s'enfosquien en un to marró a causa de la formació de sulfur de plata en contacte amb l'oxigen. A l'Edat Mitjana s'utilitzava sobre pergamí sense preparar, després (S. XV) sobre suports de preparats utilitzant una imprimatura a base de cola de conill, gesso autèntic i blanc de plom. L'any 1.400 Cennino Cennini a Libro del arte fa una descripció de la punta metàl·lica, d'on i com s'utilitzava. L'eina es desenvolupa durant el Renaixement i el gòtic tardà, moment en què es desenvolupen els mitjans d'impressió i el dibuix guanya prestigi. L'ús de la punta es va abandonat, perquè els artistes busquen un material més fàcil d'ús i expressiu com la tinta o el llapis; encara que no definitivament, perquè s'utilitza sobre paper vitela, un tipus de pergamí.
Història
El primer intent de realitzar palets de grafit va ser a Nuremberg el 1.662 utilitzant una mescla de grafit i sulfur de antimoni. Però van ser uns italians, els germans Bernacotti, els que van crear la cobertura de fusta. van buidar un palet de ginebró (fràgil però resistent a la putrefacció del olis essencials que conté); després varen fer dues meitats amb el palet amb un solc enmig que es tornava a enganxar amb el grafit dins.
Conten que va ser arran d'una tempesta a Anglaterra i l'incendi d'un roure que es va descobrir el grafit. pensaven que era una forma de plom, per aquest motiu l'anomenaren plumbago. Van adonar-se que aquest material, que no contenia plom en absolut, anava bé per marcar les ovelles, així que aquest va ser el seu primer ús. Feien barretes, però eren molt fràgils i es trencaven amb facilitat, així que els envoltaven de cordill. Es van trobar dipòsits de grafit en altres indrets, però el d'Anglaterra era de millor qualitat, així que tenia el monopoli d'aquest mineral i de la seva comercialització, cada cop més important perquè es trobaven noves utilitats, com per exemple, bèl·lica i armamentística. Quan Anglaterra trenca les relacions amb França, aquesta té problemes per aconseguir-ne i intenta reproduir-lo, però no van tenir èxit; fins que Napoleó demana a Jacques-Nicolàs Conté que en fabriqui per poder dissenyar les accions bèl·liques. Ho va aconseguir barrejant el grafit amb argila humida, que s'enduria més o menys segons les proporcions, i ho envoltava amb fusta de cedre (1.795).
El primer llapis es fabrica al Regne Unit l'any 1.832. La indústria anglesa que s'encarregava va ser la Cumberland Pencil Company  el 1.916 (l'any 1.930 passa a ser Lakeland e hijos); en el 38 sorgeix la indústria Derwen per a Belles Arts, que encara subsisteix.
També es creu que el veritable inventor va ser un fuster austríac, Aspern an der Zaya, Josef Hardtmuth. També mesclen argila i aconseguien diferents dureses. Aquí les mines se submergien en cera perquè no deixessin rastre sobre el paper. Va muntar una empresa l'any 1.792 a Viena que encara funciona. La tradició va començar amb la marca Koh-l-Noor, pensada per produir el millor i més car llapis i, per distingir-los dels altres que tenien un color fosc, el varen recobrir amb el color groc (altres companyies copiaren el color groc per associar el seu producte a aquesta marca de qualitat). Van esdevenir el referent.
Una altra versió diu que va ser inventat a Nuremberg. El fabricant Lothar von Faber de Stein va modernitzar les tècniques de fabricació. Faber-Castell, Staedtler i Lyra són d'allí i liders absoluts en la producció de llapis. Lothar Faber va donar reputació mundial al lapis en la seva forma i qualitat actuals, va inventar la forma hexagonal i va establir les normes respecte la longitud, el gruix i graduació del llapis, també va marcar el producte amb la seva marca. Hem de fer esment també dels llapis Caran d'Ache, seudònim de Emmanuel Poiré, caricaturista francès del S XIX. Fundada el 1.924 a Ginebra, Suïssa. Productora d'una gran gama de productes, es vincula especialment amb el disseny i la pintura.
Així, la descoberta del llapis es va dur a terme en diferents països al mateix temps i varen edificar grans empreses que van perdurar en el temps optimitzant i modernitzat el producte.
Composició del llapis de grafit
El grafit: són àtoms de carbonat associats en malles hexagonals amb enllaços covalents. Aquestes malles queden en el paper quan fregues contra ell. És de color negre gris, greixós al tacte i no és combustible.
Làrgila és una roca molt fina, parcialment deshidratada, constituïda per un agregat de silicats d'alumini hidratats, que pot anar acompanyat d'altres minerals. Manifesta propietats plàstiques amb les oscil·lacions de l'aigua; per calcinació es contrau i s'endureix.
Fabricació
Es mesclen grafit, argila i aigua (el percentatge marcarà el grau de duresa); es forneja i perd l'aigua. La pedra resultant es tritura i es generen grans, dels que eliminarem les impureses introduint-los en rotllos. Aquesta massa serà tallada en mines, que s'acabaran d'assecar i es couran. Després s'impregnen de greix per osmosi perquè quedin toves i resistents, aptes per escriure i esborrar. S'introdueixen en taules de cedre i es deixen assecar 24h per després donar-li els diferents formats i es vernissen i s'hi afegeixen els complements com: gomes, caps pintats...
La duresa
La proporció d'argila determina la duresa. Existeixen dos grups:
- llapis durs: de mina seca, més forts, grisosos i estrets, marcats amb la lletra H
- llapis tous: de mina més oliosa, fosca, fràgil i gruixuda, marcats amb la lletra B
Tipus:
Barres de grafit: ideals par cobrir extenses àrees, les seves graduacions són: 2B,4B,6B,9B 
Llapis de pur grafit: (sense la fusta) amb un plàstic protector que permet un treball net, les graduacions, HB, 3B, 6B, 9B 
Llapis de grafit
Llapis de carbó de llenya: del carbó de llenya, s'introdueixen en un cilindre de fusta, negres més plens que els de grafit, però taquen fàcilment i són més abrasius que el grafit; carbó gras: en dur, mig i tou i carbó guix en tou mig i dur.
Lápices de guix: com els pastels de guix: pigment més aglutinant però en una barra de fusta com el llapis, permet destacar detalles, els tons són el blanc, la sanguina (que és fabricat amb òxid de ferro, el bistre (que és un marró fosc,  procedeix del sutge de fusta de faig), i el sèpia.  
Llapis de greix: marcadors de la Xina. Escriuen en qualsevol superfície (vidre, plàstic, metall i fotografies). 
Llapis de colors:  mescla d'argila i pigment aglutinat amb cola en una àmplia gama de colors.
Llapis de Aquarel·lables: per a l'ús amb tècniques d'aquarel·la. Els traços es poden saturar amb aigua i estendre amb pinzells. 
Llapis de fusteria: la seves forma els evita el gronxeig i la seva mina és forta.
Llapis de còpia: grafit amb un tint afegit que crea una marca indeleble. 
Llapis esborrables de colo: al contrari que els llapis de color a base de cera, poden ser esborrats fàcilment. Per esbossos.
Llapis no reproduïbles: fan marques que no són reproduïdes per les fotocopiadores o copiadores.
Llapis d'estenògraf:  mina a prova de trencaments. 
Llapis de golf: generalment curts (9cm) i econòmics També anomenats llapis de biblioteca,
Lápices mecànics o Portamines: estan compostos amb un mecanisme per empènyer les mines de grafit que porten en el seu interior, recarregables i amb varietat de dureses.