EL GRAVAT
En les tècniques gràfiques hi ha diferents procediments, les característiques dels quals exposarem. Aquestes característiques queden visibles en el resultat final de l'estampació.
Del document del campus he resumit les aspectes més generals i aquells que hem tractat a classe.
Del document del campus he resumit les aspectes més generals i aquells que hem tractat a classe.
LA XILOGRAFIA
Es treballa sobre una matriu de fusta. Es tracta de delimitar i tallar la matèria de la matriu per formar el blanc de la imatge. La fusta ha de ser compacta, homogènia, dura, seca i sense nusos o esquedes que puguin dificultar l'acció de les eines. Normalment s'utilitzen la procedent d'arbres fruiters, però la més preuada és la del boix. Es pot tallar a la fibra (seguint la direcció natural de les fibres de la fusta o a contra fibra (es talla transversalment a la direcció de les fibres). En el primer cas, s'utilitzen les gúbies, ganivets, formons..., parlarem de fusta tallada; en els segons, els burins, parlarem de fusta gravada. El resultats d'aquestes tècniques són diferents.
Es treballa sobre una matriu de fusta. Es tracta de delimitar i tallar la matèria de la matriu per formar el blanc de la imatge. La fusta ha de ser compacta, homogènia, dura, seca i sense nusos o esquedes que puguin dificultar l'acció de les eines. Normalment s'utilitzen la procedent d'arbres fruiters, però la més preuada és la del boix. Es pot tallar a la fibra (seguint la direcció natural de les fibres de la fusta o a contra fibra (es talla transversalment a la direcció de les fibres). En el primer cas, s'utilitzen les gúbies, ganivets, formons..., parlarem de fusta tallada; en els segons, els burins, parlarem de fusta gravada. El resultats d'aquestes tècniques són diferents.
Per fer l'estampació, la fusta s'ha d'entintar per les zones no tallades. És pot utilitzar tinta greixosa o amb base aquosa, palicada amb rodet, de forma regular u uniforme; s'hi col·loca el full de paper i s'hi fa pressió, manualment o amb una prensa plana. El resultat queda invertit respecta la matriu.
Si l'estampació és de color, es pot realitzar amb reserves, per estampació amb matrius diferents sobreposades o, com va fer Munch, dividint el tac en les zones de cada to i, entintades per separat, unir-les com en un trencaclosques.
Aquest procediment no deixa relleu en el pla de la superfície del paper i, generalment, tenen un traç menys refinat, sobretot, en els més fins; les formes són molt delimitades i, quan tenen color, sol ser opac i amb algunes irregularitats.
En aquesta tècnica, s'han utilitzat altres materials com a matrius. A Orient s'utilitzaven les pedres dures, el jade, ossos i conquilles; a occident, metalls tous com la plata, l'estany o el plom, mitjançant el punteig.
Actualment també s'utilitzen fustes sintètiques, conglomerats, contra-xapats i, sobretot, linoleum.
LA LINOLEOGRAFIA
Es diferencia de la xerigrafia per la textura: le linoleografia és més simple, llisa i opaca. Les eines per incidir són petits ganivets amb mànec curt que produeixen traços gruixuts.
El linòleum està compost per un material impermeable, tou i resistent, fet de pols de suro amb oli de lli, gomes i resines comprimides en un tramat de yute. El gravat i l'estampació funciona introduint la matriu entintada amb un corró en la base d'un tòrcul.
Es posa un full al damunt i es tapa amb unes peces de roba per a protegir i s'hi fa girar els corrons del tòrcul damunt.
LA CALCOGRAFIA
La empremta de la planxa queda marcada al voltant del gravat, fet que identifica la tècnica. És un grat sobre metall amb incisió en buit, al contrari de la linoleografia: la imatge queda en la incisió de la matriu i la reserva de blanc és la superfíd¡cie de la planxa; en els solcs penetra la tinta que despré passa la imatge al paper..
La planxa de metall pot ser de coure, zenc, acer, ferro..., el coure és el més utilitzat. La incisió és pot fer de dues maneres: excavamnt el metall directament amb una eina o mitjançant la corrossió d'un mordent.
En la incissió directa s'utilitza el buril, que és una barreta d'acer amb l'extrem afilat i un mànec curt en forma de xampinyó.
Poden ser de secció quadrada (per fer línies corbes), romboïdal (per fer línies rectes), triangular (per marques amples però no profundes) i l'"échoppe" de secció el·líptica (per talles amples i primes en una sola passada, la "llengua de gat", de punta estriada o ratllada (s'obté incisions paral·leles en una sola passada). El buril incideix en la planxa directament en una posició gairebé paral·lela al metall.
Gravat a la punta seca
El nom prové de l'eina que s'utilitza per fer el solc: una barreta d'acer molt dur, afilat cònicament en l'extrem inferior amb un mànec llarg. Funciona de manera diferent que el buril: no s'hi incideix de manera paral·lela a la planxa, sinó perpendicularment. En incidir la punta, deixa unes rebaves que es tradueixen en velats en l'estampació amb una línia borrosa i irregular.
Hem practicat aquesta tècnica, però hi hem utilitzat altres eines, a banda de la punta seca, hi hem utilitzat diferents burils, el granejador (eina que serveix per marcar la totalintat de la placa i treballar a la "manera negra") i els roleus (cilindre amb puntes que gira sobre sí mateixa i incideix amb tota la superfície el la placa).
Un cop enllestit, s'entinta amb un corró i es passa pel tòrcul.
Aiguafort
Si l'estampació és de color, es pot realitzar amb reserves, per estampació amb matrius diferents sobreposades o, com va fer Munch, dividint el tac en les zones de cada to i, entintades per separat, unir-les com en un trencaclosques.
Aquest procediment no deixa relleu en el pla de la superfície del paper i, generalment, tenen un traç menys refinat, sobretot, en els més fins; les formes són molt delimitades i, quan tenen color, sol ser opac i amb algunes irregularitats.
En aquesta tècnica, s'han utilitzat altres materials com a matrius. A Orient s'utilitzaven les pedres dures, el jade, ossos i conquilles; a occident, metalls tous com la plata, l'estany o el plom, mitjançant el punteig.
Actualment també s'utilitzen fustes sintètiques, conglomerats, contra-xapats i, sobretot, linoleum.
LA LINOLEOGRAFIA
Es diferencia de la xerigrafia per la textura: le linoleografia és més simple, llisa i opaca. Les eines per incidir són petits ganivets amb mànec curt que produeixen traços gruixuts.
El linòleum està compost per un material impermeable, tou i resistent, fet de pols de suro amb oli de lli, gomes i resines comprimides en un tramat de yute. El gravat i l'estampació funciona introduint la matriu entintada amb un corró en la base d'un tòrcul.
 |
| Tòrcul |
LA CALCOGRAFIA
La empremta de la planxa queda marcada al voltant del gravat, fet que identifica la tècnica. És un grat sobre metall amb incisió en buit, al contrari de la linoleografia: la imatge queda en la incisió de la matriu i la reserva de blanc és la superfíd¡cie de la planxa; en els solcs penetra la tinta que despré passa la imatge al paper..
La planxa de metall pot ser de coure, zenc, acer, ferro..., el coure és el més utilitzat. La incisió és pot fer de dues maneres: excavamnt el metall directament amb una eina o mitjançant la corrossió d'un mordent.
En la incissió directa s'utilitza el buril, que és una barreta d'acer amb l'extrem afilat i un mànec curt en forma de xampinyó.
Poden ser de secció quadrada (per fer línies corbes), romboïdal (per fer línies rectes), triangular (per marques amples però no profundes) i l'"échoppe" de secció el·líptica (per talles amples i primes en una sola passada, la "llengua de gat", de punta estriada o ratllada (s'obté incisions paral·leles en una sola passada). El buril incideix en la planxa directament en una posició gairebé paral·lela al metall.
Gravat a la punta seca
El nom prové de l'eina que s'utilitza per fer el solc: una barreta d'acer molt dur, afilat cònicament en l'extrem inferior amb un mànec llarg. Funciona de manera diferent que el buril: no s'hi incideix de manera paral·lela a la planxa, sinó perpendicularment. En incidir la punta, deixa unes rebaves que es tradueixen en velats en l'estampació amb una línia borrosa i irregular.
Hem practicat aquesta tècnica, però hi hem utilitzat altres eines, a banda de la punta seca, hi hem utilitzat diferents burils, el granejador (eina que serveix per marcar la totalintat de la placa i treballar a la "manera negra") i els roleus (cilindre amb puntes que gira sobre sí mateixa i incideix amb tota la superfície el la placa).
 |
| roleus |
 |
| granejadors |
Aiguafort
Aquesta tècnica no és d'incisió directa, sinó d'incisió química: es cooreix el metall mitjançant un mordent que grava les zones que l'artista desitja.. D'aquesta tècnica deriven moltes altres.
Cal començar per desengreixar la placa; després, amb un vernís, es cobreix tota la placa per protegir-la del mordent, ha de ser prou dúctil com per a poder dibuixar-hi i anar descobrint aquelles línies on volem que actuï el mordent. El vernís sol estar compost d'una base de cera, de resina, per donar-li més duresa i resistència, i betum de Judea, que li dóna un to fosc que ajuda a identificar els traços que hi realitzem. Així, doncs, amb una punta es va descobrint la imatge que volem realitzar.
Un cop finalitzat, es submergeix la placa en el mordent. El temps que hi romandrà dependra de la profunditat que desitgem i del grau del mordent o la concentració que tingui l'àcid, també dependrà de la temperatura ambient....
L'àcid pot ser una solució de àcid clorídric, clorur de potassa i aigua (àcid holandès, molt recomanat per a les planxes de coure), l'àcid nítric (més ràpid i utilitzat amb el zinc); n'hi ha d'altres. Es poden fer reserves, deixant zones més pàl·lides o delicades, i tornar a submergir la placa en espais determinats. Aquest procés es pot repetir tantes vegades com es vulgui.
Al final es neteja la planxa del vernís i es fa l'emprimació, com hem fet amb la linoleografia.
 |
| Autoretrat, Rembrandt, 1,630 |
Aiguatinta
És també una tècnia amb incisió mitjançant un mordent. El resultat no és un disseny a base de traços linelas, sinó que s'consegueix un aspecte semblant a l'aquarel·la, uns efectes de tinta plana amb un ventall ampli de matisos d'intensitats.
La tècnica consisteix en adherir a la superfície de la planxa pols de resina. La pols de resina s'aplica sobre la planxa introduint-la en una caixa que conte en el fons pols de resina; en bufar dins la caixa, els grans de pols s'enlairen i cauen damunt la planxa de manera més o menys regular, fins que la cobreixi. Aquesta acció també es pot fer amb un sedàs o amb spray.
La resina s'hi adhereix mitjançant l'aplicació de calor en la part contrària de la planxa. Les gotes de resina s'uneixen deixant espais que rebran l'acció de l'àcid, la resta quedarà protegida per la resina.
 |
| Disparate 13: "Modo de volar", Goya |
Aquesta tècnica té variants com el gravat a la sal, a la sucre, al sofre, a la mel o al "lavis".. Els dos primers aconsegueixen un granulat del tamany de la matèria utilitzada; amb el sofre s'aconsegueix una trama microscòpica en ser aplicat sobre el cobre cobert d'oli.
El gravat a la sucre consisteix en mesclar la sucre amb tinta xinesa i, amb aquesta mescla, pintar la placa utilitzant un pinzell sobre una planxa que ja haurem resinat. Quan ja està fet el disseny, es cobreix amb vernís i es posa amb aigua al bany Maria. Les zones ensucrades es dissoldran i deixaràn al descobert les zones de la mescla de sucre i tinta, on l'àcid actuarà.
 |
| Aiguatinta a la sucre |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada