dimecres, 27 de març del 2013

ELS DAURATS


Història
L'or, lligat a una simbologia de noblesa, és un metall flexible que permet fer planxes de molt poc gruix i pes que el feia apte per a l'orfebreria i per recobrir superfícies escultòriques, arquitectòniques, de mobiliari. La tècnica de fer aquestes planxes va permetre fer pa d'or que s'utilitzava per cobrir superfícies i donar-los aspecte d'or massís.
Ja utilitzat a l'antic Egipte, va passar a l'ús en la iconografia cristiana de Bizanci i d'allí a la  Roma cristiana, també amb finalitats d'ornamentació dels elements religiosos. Durant el Renaixement i el Barroc la dauració va viure un moment àlgid: no només es dauraven altars, també mobles, objectes i ornamentacions externes. A partir del S XIX, sense deixar de ser utilitzat, decreix la seva pràctica i es va anar substituint per materials més econòmics i noves tècniques (cincellat o estofat) que permetessin aconseguir un aspecte similar si bé no de la mateixa qualitat i permamència.
Mètodes
Els procediments poden resumir-se en dos:
- Al mordent
És de tipus gras i no permet fer superfícies brunyides, però sí permet treballar qualsevol tipus de pa metàl·lic.
Com tots els procediments greixosos, permet un estat enganxós que no taca -mordent-previ a l'assecament. Es pot utilitzar qualsevol material greixós per daurar, si bé cal controlar el procés d'assecament per poder controlar el resultat. Actualment s'utilitza el "mixtión", que permet que quedi mordent en un temps previst i durant un temps òptim per poder daurar. La sisa també és un material útil.
Aquest procediment no dóna un resultat vistós, però sí resistent i dur com per a soportar l'intemèrie, tot i que s'ha d'impermeabilitzar prèviament amb esmalt o capes de vernís. És aconsellable que el material impermeable tingui un color vermellós similar al bol que s'utilitza a la tècnica a l'aigua perquè si el daurat permet la transparència, el vermell millora el cromatisme del daurat. Amb la impermeabilització és important aconseguir una capa fina, llisa i brillant, perquè d'això depèn l'acabat de les fulles metàl·liques que s'hi apliquen.
Quan les capes de preparació s'han assecat, s'hi aplica el mixtión. L'estat d'assecament de les capes de preparació i la qualitat del material utilitzat poden variar l'estat d'assecament del mixtion: com més humit, més ràpid. el punt de mordent òptim per a l'aplicació del pa metàl·lic es reconeix passant el dit per la superfície i que aquest no s'enganxi i produeixi un grinyol -es diu que canta-. Si està massa tou, es pot barrejar amb el metall o poden aparèixer plecs i perdre brillantor quan s'acaba d'assecar. L'or fi i la plata fina necessiten un punt més sec que l'or d'imitació. Els metalls fins s'han de fixar amb un "pomazón" o aplacador de pèl fi; l'or d'imitació i l'alumini es poden aplicar directament amb la mà i un pinzell.
Les superfícies han d'anar vernissades per evitar l'oxidació.
- A l'aigua:
Permet tota mena de qualitats i el brunyit, amb què es pot aconseguir matisos que van del brillant al mate. No permet l'alumini ni el coure, però sí l'or d'imitació i la purpurina.
És el procediment més genuí i amb què s'han realitzat les obres més importants; és de realització més lenta i treballosa, no soporta els efectes atmosfèrics, per tant s'ha d'aplicar a superfícies d'interior.
Requereix uns coneixements que només dóna la pràctica i l'experiència perquè hi ha elements en aquesta tècnica difícils de mesurar de forma exacta.
La primera cosa a tenir en compte és que tot allò que s'utilitzi ha d'estar lliure d'elements greixosos perquè si no l'or  no s'adhereix o no es pot brunyir, cosa que no es manifesta fins al final del procés. El suport també ha d'estar lliure de greix; si és fusta, també ha d'estar lliure de nusos, ja que poden contenir resina, que amb el temps exuda i produeix taques o el despreniment.
Preparació de la cola
El diluent bàsic i únic és l'aigua. La cola que s'utilitza habitualment és la cola de conill, en pastilles o grumolls. La cola es posa en remull 12h (normalment 50 gr. de cola per litre d'aigua) i es torna tova; després es fon a foc lent o al bany Maria procurant que no s'enganxi al fons i que no bulli perquè, si ho fa, perd la seva qualitat d'adhesió i es poden produir bombolles que, en preparar el guix, es multipliquen i es manifesten després en petits forats que es van fent cada cop més evidents i queden com punts negres en daurar-la superfície.
La qualitat del dorat també depèn del poder de cohesió de la trempa: si hi ha excés de cola, el guix que en resulta és tan dur que no pot treballar-se i, en brunyir, es produeixen frecs; si té massa aigua, és tan tou que en polir es desintegra, en aplicar el bol s'esfòlia o en brunyir s'afranca.
L'enguixada
La trempa calent es barreja amb el guix fins a aconseguir  una consistencia com la de la llet i, amb això, es pinta una primera mà a la superfície i, un cop seca, s'eliminen les irregularitats de la superfície. Després hi afegirem més guix fins a aconseguir una consistència com la del iogurt i donarem les capes que considerem necessàries, escalfant cada capa i prcurant que quedin ben esteses i llises. El gruix haurà de tenir com a mínim 1 mm. de gruix, si no no es pot fer bé el brunyit o poden evidenciar-se les fibres de la fusta.
El polit
Un cop seca la capa de guix, s'allisarà i es rebaixaran les imperfeccions. Després farem una templa rebaixant a la meitat la cola amb que hem enguixat i es dóna una capa d'aquesta templa, calenta. Com superfície i templa són materials aquosos, cal aplicar aquesta capa amb cura, sense fregar ni insistir per tal de no estovar o eliminar l'enguixat.
L'embolat
La cola utilitzada per enguixar s'ha de diluir a una mica més de la meitat. La primera capa ha de ser de bol groc, per tant, només es tenyeix la templa. Un cop seca, s'hi dóna una altra capa del mateix bol, però una mica més consistent. A sobre i amb un pinzell fi es poden donar de dos a quatre capes de bol vermell. cada capa ha de ser més espessa que l'anterior, però sempre prou líquida perquè no deixi solcs.
Sovint, en els dorats es combinen elements mats amb brillants. En aquests casos, cal preveure quines zones serna mats per deixar-hi la capa de bol groc i reservar el bol vermell per les zones que s'han de brunyir. D'aquesta manera, si el dorat mat queda amb algun forat, el color groc el pot dissimular i el bol vermell dóna més brillantor i una transparència càlida al metall.
L'aplicació de l'or
quan s'assequen les capes de bol, es pot daurar. Utiltizarem cinc eines per manipular l'or sense tocar-lo, ja que no resisteix els frecs ni la humitat. Primer carreguem el "pomazón" amb les fulles de d'or que necessitem. Amb l'ajut d'un ganivet, s'estén la fulla d'or a la part més externa del "pomazón" i es tallara la làmina d'or en petits trossos. Amb la "polonesa" s'agafaran els trossets, un per un, i els aplicarem a la superfície que prèviament anirem humitejant per finalment pressionar lleugerament per aconseguir que quedi ben adherit.
Brunyit
Quan la superfície daurada està en el punt d'assecat idoni (si està massa humit s'arrenca d'or i si està massa sec, el brunyidor frega i transparenta el bol), es frega amb el brunyidor la superfície daurada. Les parts que no es tracten amb el brunyidor quedaran mates i caldrà vernissar-les.
Vernissat final
La plata o or d'imitació caldrà protegir-les amb vernís perquè no s'oxidin: en la plata es manifesta l'oxidació amb taques grises o negres i, en l'or d'imitació, marrons verdoses fins a un marró quasi negre. Normalment es vernissa amb goma de laca o "zapón". L'or fi no es protegia mai, però actualment sí perquè és molt fi i poc resistent als frecs i la polució.
Sobre les superfícies daurades i brunyides es poden realitzar treballs de ciselat o estofats.
Terminologia:
  bol: argila que conté òxid de ferro, silicats càlcic i magnasi. Es presenta en diversos colors que van des del groc clar fins al vermell intens. S'utiltza com a mordent per assentar l'or en la tècnica de l'aigau; fa possible el brunyit del pa d'or.
  mixtión: vernís la base del qual és la llinosa cuita amb algunes resines que li donen el punt mordent.
  mordente: qualitat enganxosa que no arroba a tacar quan es toca presenta els materials denominats greixosos.
  polonesa: pinzell especial per daurar de pèls llargs, igualats i rectes a la punta i pla com una paleta. S'utilitza per recollir els trossos de pa d'or del "pomazón" per traslladar-los i posar-los sobre la superfície que s'ha de daurar.
  "pomazón": eina que serveix per contenir els pans d'or i tallar-los a la mida convenient. Està format per un petit coixí de camussa dina i suau sobre una taula lleugera. Aquesta taula té una anella de cuir en la seva cara inferior per a sostenir-la. La meitat del coixí està protegit amb una espècie de petita mampara que protegeix el pa d'or de l'aire.
  templa: composició d'aigua i una o més matèries aglutinants, pata per poder-hi incorporar pigmants i formar una pasta pictòrica del procediment al temple.
  temple: procediment pictòric que utilitza l'aigua com a vehicle més important per disoldre l'aglutinant i diluir-lo. les principals matèries aglutinants amb què es pot produir el temple són les coles animals, les coles vegetals, les gomes, la caseïna, la dextrina, la llet, l'ou, la cera, el sabó... Cada una dóna unes característiques especials i pròpies al procediment.


Com preparar el suport per al daurat i la pintura sobre fusta
A classe
Taula de fusta de pollancre
Cal treballar la fusta, llimar-la i incorporar el marc, si no s'ha tallat sobre la fusta.
Després s'ha de donar a tot (també al marc) una capa de cola de conill i col·locar sobre la taula un drap de fil amarat.
Preparem el guix amb solfat de calci i cola de conill i hi posem dues capes de guix.
Preparem un guix més clar amb sulfat de calci, cola i aigua i apliquem amb un pinzell 8 capes el mateix dia. Li caldrà dos dies d'assecat.

PRÀCTICA

Iniciem el daurat amb una taula que la Roser ja ha preparat i que té ja el bol vermell, que ha de donar un to més brillant al resultat final.
Tenim com a materials les làmines d'or i una mena de cuter amb què hem de tallar la làmida (és preferible anar aplicant petits trossos que la làmina sencera), la cola, que hem d'anar aplicant sobre la fusta i un pincell per anar dent pressió sobre els trossos de làmina per tal que quedin ben adherits; també hem utilitzat pólvores de talc per fregar-nos les mans i evitar engreixar les làmines, cosa que dificultaria el procés de dauració. Ens hem rapartit les tasques entre els companys i ens les hem anat intercanviant. 


Després d'anar tapant els forats que restaven buits, el resultat ha estat el que veiem en la imatge: tot i que quedava algun forat, les voreres dels fragments de làmines no han quedat enganxades: són restes.
 Per eliminar-les i polir el daurat, hem passat un cotófluix.
En passar el cotofluix, hem eliminat aquestes restes i també aquells fragments que no havien quedat ben adherits, així que hem hagut d' omplir-los amb un procés idèntic a l'inicial fins que ha quedat la fusta completament daurada.
Ara iniciem el policromat amb pintures al tremp d'ou. Tenim els pigments, el rovell d'un ou (la clara l'hem rebutjat) i l'aglutinant, oli de llinosa. En una safata fem la barreja dels pigments amb l'ou i l'aglutinant. Hem decidit un disseny senzill, d'estil Mondrian.


Aquest ha estat el resultat final. La tècnica de la dauració és molt complexa i entretinguda, és un procés llarg que requereix molta cura i experiència si vols un resultat òptim. Ens han quedat algunes zones amb el bol descobert. Els pigments s'hi adherien al daurat amb certa dificultat. Ha estat molt bé!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada