LA TELA COM A SUPORT
El terme llenç es refereix més al camp tèxtil, en pintura parlem de teles.
Història de la tela
Es considera que l'ús de la tela va aparèixer amb els venecians cap al S XV i que a l'Edat Mitjana es va treballar sobre fusta. Ara sabem que no és cert. Ovidi i Virgili ja ens en parlen, no de la tela en un bestidor, però sí de pintura en tela, com la de les veles dels vaixells, les usades per a escenografies o retrats d'emperadors. A Egipte, els sudaris també estaven pintades sobre teles de lli al tremp. Per tant, ja aleshores tenien certa tècnica per treballar sobre la tela. També hi havia els estàndards, les banderes, les teles usades en les processons de les cofreries.... Tenien bastidors de fusta on enganxaven teles pintades al tremp.
També va ser molt important (i d'aquí la idea de l'origen venecià) el gremi dels cortiners. Les esglésies estaven pintades a les parets i, on no, hi havia cortines pintades, tapissos o brodats. A la Baixa Edat Mitjana, aquesta moda passa a les classes altes de la societat, que intenten imitar-ho. Això fa que es comencin a produir i comercialitzar aquestes cortines, que provenen de Flandes, il·lustrades amb motius religiosos o laics. Aquests gremis van exportar molt producte a Itàlia.
Al S XIV i XV hi havia pintors italians i espanyols que treballaven a Flandes i s'hi influenciaven i, en tornar als seus països, varen portar aquest costum de pintar sobre tela.
A Venècia tenen problemes d'humitat i se'ls feia malbé les pintures, així que varen adatar aquesta tècnica sobre tela i, per evitar aquest problema, posen la tela sobre bastidors i utilitzen la tècnica de l'oli. Aquesta s'estableix com una forma idònia que s'estén.
Altres elements amb tela eren les cortines penitencials de l'Edat Mitjana, que servien per tapar les imatges de l'església en certs moments de l'any litúrgic en què consideraven que no s'havien de veure. S'hi pintaven elements arquitectònics, escultòrics, religiosos... Molts s'han fet malbé en guardar-se.
També hi havia els mocadors tuchlein. Eren teles molt primes, tipus batista, sense cap mena de preparació i treballades bastant ràpid. Ja existien cap als S XIV i XV, però d'aquesta època se n'han conservat molt pocs, sí en tenim molts de segles posteriors.
Avantatges de le tela
- més transportable i econòmica
- resistència a la tracció i al trencament: més flexible
- fàcil de preparar
- superfície regular, a gust personal
Les teles més comuns són teles d'origen vegetal, dels mateixos materials que la fusta: la cel·lulosa, per tant es preparen igual.
La fusta és més rígida i se li han de donar moltes capes de preparació, a la tela no calen tantes.
Segons com es traben els fils, les teles tenen una textura o una altra i els artistes poden escollir la que més els convé segons els interessi
A Venècia tenen problemes d'humitat i se'ls feia malbé les pintures, així que varen adatar aquesta tècnica sobre tela i, per evitar aquest problema, posen la tela sobre bastidors i utilitzen la tècnica de l'oli. Aquesta s'estableix com una forma idònia que s'estén.
Altres elements amb tela eren les cortines penitencials de l'Edat Mitjana, que servien per tapar les imatges de l'església en certs moments de l'any litúrgic en què consideraven que no s'havien de veure. S'hi pintaven elements arquitectònics, escultòrics, religiosos... Molts s'han fet malbé en guardar-se.
També hi havia els mocadors tuchlein. Eren teles molt primes, tipus batista, sense cap mena de preparació i treballades bastant ràpid. Ja existien cap als S XIV i XV, però d'aquesta època se n'han conservat molt pocs, sí en tenim molts de segles posteriors.
Avantatges de le tela
- més transportable i econòmica
- resistència a la tracció i al trencament: més flexible
- fàcil de preparar
- superfície regular, a gust personal
Les teles més comuns són teles d'origen vegetal, dels mateixos materials que la fusta: la cel·lulosa, per tant es preparen igual.
La fusta és més rígida i se li han de donar moltes capes de preparació, a la tela no calen tantes.
Segons com es traben els fils, les teles tenen una textura o una altra i els artistes poden escollir la que més els convé segons els interessi
Inconvenients de la tela
- S'hi generen fongs i bacteris. apareixen amb la cel·lulosa. Si penetren per darrere d'una fusta, pot arribar a trigar molt a arribar a la pintura, però si apareixen en la tela, hi arriba de seguida.
- L'oxidació. Les teles es munten en un bastidor; al principi, hi anaven cosits, però aviat es van començar a fer servir claus de ferro, que s'oxidaven i tacaven la roba i, a vegades, se separava la tela dels claus.
- Els àcids de l'ambient fan mal a la tela, sobretot, els olis. Sovint s'excedien amb els olis i aquest comporta problemes amb l'acidesa.
- La pèrdua d'elasticitat és també un problema important. La tela es dilata i es contrau, mentre que en la fusta es conserva. Aquesta anomalia s'anomena fatiga de la tela. En una tela s'ha de tenir en compte la temperatura i la humitat, que fan abombar la pintura i que fan que la tela s'adapti i es contragui o que es marqui la fusta del bestidor en l'obra.
- Deformacions sobre càrrega constant
Tipus de teles
- Naturals
Són vegetals i provenen del lli, el cotó, el cànem i el jute. Són les més utilitzades en la història de l'art; la més cara és el lli, trela que, amb el cotó, es coneixia des de l'antiguitat. Ja aleshores era considerada una tela noble, amb ella embolicaven les mòmies i feien els vestits dels nobles. Amb els romans, es cultiva a Europa; era tan valorat que hi havia la Lliga de la llana i la Lliga del lli.
El cotó és d'origen oriental, també és molt antiga, però no entra a les arts plàstiques fins que es passa del teler manual al teler mecànic al S XIX, amb l'apogeo de les acadèmies i les escoles d'art: hi ha molta gent que pinta.
- La tela de lli és molt gruixuda i molt atapeïda, té uns nusos que fan que la tela es mantingui estable; la de cotó és llisa completament i està envoltada d'una substància cerosa. Els nusos del lli impedeixen que la tela es deformi i que els fils es moguin, cosa que no passa amb el cotó.
- El cotó escup més aigua a causa del material cerós; cal humitejar-a per poder pintar; el lli és més absorbent.
El cànem es fa servir a partir del S XVI; prové del canavis. Creix molt i és molt alta, això fa que els fils siguin més llargs i més resistents, és també de més difícil manipulació. Amb ell es feien cordes que s'utilitzaven en l'àmbit naval. Els venecians utilitzen el cànem per evitar els cosits de les teles de lli o cotó, que tenen els fils més petits.
El yute té una textura molt rugosa; amb la humitat es descomposa i es trenca amb facilitat.
- Animals
La seda no es fa servir molt per pintura fins al Renaixement. És d'origen oriental, els xinesos ja la coneixien cap al 1.800 aC. Van passar molts segles fins que es conegués al Japó i a Orient. Es manté en secret la seva ceació. Van ser els bizantins els que portaren els cucs i, des de Bizanci, s'exporta a l'Imperi Carolingi. Als S XII-XIII, Venècia és una gran productora de seda; a França, als S XVII-XVIII.
Està feta de proteïnes i no es pot pintar amb oli perquè se'l menja; els tremps sobre tela són molt més interessants en petit format (Poissin).
- Artificials i sintètiques (nylon, ryon...)
- S'hi generen fongs i bacteris. apareixen amb la cel·lulosa. Si penetren per darrere d'una fusta, pot arribar a trigar molt a arribar a la pintura, però si apareixen en la tela, hi arriba de seguida.
- L'oxidació. Les teles es munten en un bastidor; al principi, hi anaven cosits, però aviat es van començar a fer servir claus de ferro, que s'oxidaven i tacaven la roba i, a vegades, se separava la tela dels claus.
- Els àcids de l'ambient fan mal a la tela, sobretot, els olis. Sovint s'excedien amb els olis i aquest comporta problemes amb l'acidesa.
- La pèrdua d'elasticitat és també un problema important. La tela es dilata i es contrau, mentre que en la fusta es conserva. Aquesta anomalia s'anomena fatiga de la tela. En una tela s'ha de tenir en compte la temperatura i la humitat, que fan abombar la pintura i que fan que la tela s'adapti i es contragui o que es marqui la fusta del bestidor en l'obra.
- Deformacions sobre càrrega constant
Tipus de teles
- Naturals
Són vegetals i provenen del lli, el cotó, el cànem i el jute. Són les més utilitzades en la història de l'art; la més cara és el lli, trela que, amb el cotó, es coneixia des de l'antiguitat. Ja aleshores era considerada una tela noble, amb ella embolicaven les mòmies i feien els vestits dels nobles. Amb els romans, es cultiva a Europa; era tan valorat que hi havia la Lliga de la llana i la Lliga del lli.
 |
| El lli |
 |
| El cotó |
- El cotó escup més aigua a causa del material cerós; cal humitejar-a per poder pintar; el lli és més absorbent.
 |
| El cotó tramat |
 |
| El cànem |
 |
| El yute |
La seda no es fa servir molt per pintura fins al Renaixement. És d'origen oriental, els xinesos ja la coneixien cap al 1.800 aC. Van passar molts segles fins que es conegués al Japó i a Orient. Es manté en secret la seva ceació. Van ser els bizantins els que portaren els cucs i, des de Bizanci, s'exporta a l'Imperi Carolingi. Als S XII-XIII, Venècia és una gran productora de seda; a França, als S XVII-XVIII.
Està feta de proteïnes i no es pot pintar amb oli perquè se'l menja; els tremps sobre tela són molt més interessants en petit format (Poissin).
 |
| La seda |
Les teles artificials apareixen al S XIX. Durant els S XVII-XVIII, França domina el món de la seda, i els anglesos busquen tècniques per imitar-la. Treuen la primera seda artificial realitzada amb diferents substàncies de la natura (proteïna de llet i cel·lulosa: és el rayon.
Les teles sintètiques són la síntesi de productes químics que, passats per un sedàs, fa fils i es converteixen en fils sintètics. Són teles gens absorbents i cal trectar-les perquè ho siguin, però són més econòmiques.
Tramats de la tela
Les fibres s'uneixen per torsió o per trenats. Hi ha de molts tipus.
El simple, tafetà, és d'ordit vertical, on s'entrecreuen uns horitzontals, de difícil datació, és el més simple, el més resistent i el més utilitzat. Dintre del tafetà hi ha variants amb més d'un fil: panamà, mantelillo, setí..
Com més junts es troben els fils, més resistent la tela; segons l'ordit tenim forces diferents.
La sarja és un entramat esgalonat molt important, tant que es va fer servir per pintures senzilles, per a petits burgesos i comerciants, fondes... Són teles dolentes pintades al tremp. Aquest tipus de pintures van rebre el nom de Pintures de Sarja.
L'espina de peix o espiga té una superfície molt atapeïda i és un tipus característic de Venècia perquè treballaven amb teles molt grans i els anava bé.
El quartejat amb paviment és d'origen navier. Teles gruixudes molt separades entre si. Per preparar-la, s'havia d'aplicar amb espàtula capes de preparació. En resulten obres amb gran quantitat de pintura.
L'adamascada té dibuixox geomètrics. Prové d'orient, de seda. Com era molt cara s'hi van adaptar teles més senzilles com ladamascada.
Les teles de doble ample anaven destinades a cortinatges, per això alguns pintors les utilitzaven.
Els bastidors
Fins al S XIX eren fixes: lligats i clavats; després desmuntables i amb falques, que ajudaven a mantenir la tensió i esmorteixen la distensió.
Procés de creació del bastidor
.jpg)
Tenim la tela i el bastidor de fusta: li hem tret les falques, ja les posarem després, en acabat. Tenim també una màquina de grapar per cosir la tela al bastidor
Vigilem de col·locar el bastidor correctament, la part més recta ha de ser la cara posterior. Cal tensar bé la tela, tant com puguem. Comencem pels centres de cada costat: i sempre un i, després l'oposat; doblem la tela i hi posem una grapa; després cal posar les grapes des del centre fins als costats, sempre en el mateix ordre i sempre un costat primer i després l'oposta.
.jpg)
 |
| El rayon |
 |
| Fibra de vidre |
Les fibres s'uneixen per torsió o per trenats. Hi ha de molts tipus.
El simple, tafetà, és d'ordit vertical, on s'entrecreuen uns horitzontals, de difícil datació, és el més simple, el més resistent i el més utilitzat. Dintre del tafetà hi ha variants amb més d'un fil: panamà, mantelillo, setí..
La sarja és un entramat esgalonat molt important, tant que es va fer servir per pintures senzilles, per a petits burgesos i comerciants, fondes... Són teles dolentes pintades al tremp. Aquest tipus de pintures van rebre el nom de Pintures de Sarja.
El quartejat amb paviment és d'origen navier. Teles gruixudes molt separades entre si. Per preparar-la, s'havia d'aplicar amb espàtula capes de preparació. En resulten obres amb gran quantitat de pintura.
L'adamascada té dibuixox geomètrics. Prové d'orient, de seda. Com era molt cara s'hi van adaptar teles més senzilles com ladamascada.
 |
| El damasc |
Els bastidors
Fins al S XIX eren fixes: lligats i clavats; després desmuntables i amb falques, que ajudaven a mantenir la tensió i esmorteixen la distensió.
Procés de creació del bastidor
.jpg)
Tenim la tela i el bastidor de fusta: li hem tret les falques, ja les posarem després, en acabat. Tenim també una màquina de grapar per cosir la tela al bastidor
Vigilem de col·locar el bastidor correctament, la part més recta ha de ser la cara posterior. Cal tensar bé la tela, tant com puguem. Comencem pels centres de cada costat: i sempre un i, després l'oposat; doblem la tela i hi posem una grapa; després cal posar les grapes des del centre fins als costats, sempre en el mateix ordre i sempre un costat primer i després l'oposta.
.jpg)
 |
| Ja tenim la tela ben posada i tensada. |
 |
| Hi posem les falques i preparem la tela imprimant la superfície amb cola de conill. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada