LA FUSTA COM A SUPORT PICTÒRIC
La fusta és un dels suports més emprat perquè és fàcil de tenir a l'abast, és fàcil de manipular i per la seva mecànica.
Es comença a emprar des de l'antiguitat, però no se sap ben bé quan. A Egipte s'utilitza sobre sicomor (una espècie de figuera); a Egipte no hi havia fusta, s'importava de Síria per pintura i per fer mobles. Hi aplicaven el tremp amb goma aràbiga sobre fusta preparada. També pintaven sobre papir i sobre mur en sec, sobre guix. Més tard, trobem els retrats funeraris d'Al-Fayun.
.jpg)
 |
| Aquest permet vure el craquelat i el deteriorament del suport de fusta |
Aquest document explica com es van realitzar els retrats mortuoris de gran realisme d'Al-Fayum del S I-II. Utilitzaven tremp o pigments naturals barrejats amb cera d'abelles (també combinats) que aplicaven amb pinzells o espàtules sobre la pròpia roba de la mòmia o sobre fusta.
Sobre la fusta s'enganxava una tela, treballen amb tremp i encàustica amb cera; també utilitaven el cartonatge, que no era pasta de paper, eren motllos de palla en que es feien capes fines de papir i de tela de lli i es policromava amb tremps. S'utilitzava per a les màscares funeràries.
La fusta triomfarà, sobretot, a l'Edat Mitjana, però durant els Ss XV i XVI perd protagonisme per un tema conceptual i pràctic: volen treballar en grans formats i la fusta no ho permet, així que es passen a la tela. a més, la fusta, com a suport, comporta problemes pràctics, sobretot, a Venècia, pel tema de la humitat. Un recurs per evitar aquests inconvenients i aconseguir fer pintures de gran format va ser crear una cambra d'aire i l'ús de la tela per evitar-les.
Les ordenances gremials i els encàrrecs ens il·lustren sobre el tema: quan i en quina època de l'any s'ha d'assecar i tallar la fusta. La fusta ha d'estar 6 mesos curant-se per evitar les modulacions. Els gremis de pintors feien passar uns exàmens i, entre altres qüestions, demanaven el tractament i la preparació de la fusta.
De l'Edat Mitjana cal valorar el món oriental, sobretot el món bizantí i les icones.
Per entendre la fusta com a suport, cal entendre la seva composició:
- 50% cel·lulosa - no es descompon, absorbeix humitat
- 25% lignina - dóna duresa i protecció; és un adhesiu que uneix tots els teixits de la planta. Com més vella és la part de l'arbre, més dura és, per tant, més lignina té.
- 25% resines, ceres i greixos
La fusta és anisòtropa, no tenen la mateixa forma, per tant, com unir taules per aconseguir una superfície més gran? L'escorça s'elimina; el duramen és la part més vella, que té més lignina, és la part més dura i la part que va creixent té molta cel·lulosa, és més tova i inestable.
A més de la composició, cal tenir en compte altres elements de les propietats de la fusta:
- duresa i resistència al serrat
- anisotropia
- plàstica, que sigui maleable
- la flexibilitat
- elasticitat: mullada es torna a la seva forma anterior
- higroscopicitat: capacitat d'absorbir aigua en ambients humits i de desprendre-la en ambients secs; depèn de l'ambient i de les seves característiques
La fusta conté aigua: la de la composició i la de saturació per excedents de pluja. En tallar-la, desprèn aigua, però no és òptima fins que perd el 25% d'aigua: poden passar mesos. Si pintem sobre fusta humida, absorbiria la pintura i, en acabat d'assecar-se, es malmetria la fusta i l'obra.
El tipus de tall pot ser:
- tangencial
- axial
- radial
L'interès era buscar la màxima dimensió, per tant, la tangencial és el tall òptim, que en el centre conté el durament.
Cal preparar la fusta, generalment, per una sola cara. El que fan és aïllar la fusta, però la part del darrere es deixa sense preparar. Si entra humitat ambiental per darrere, tenint en compte que els extrems són més tous (tenen més cel·lulosa i menys lignina), es doblaran i bellugaran els laterals. Si hem unit diferents taulons, aquests es doblegaran per la part lateral i la pintura s'esquerdarà o apareixeran clivelles que comportaran el despreniment.
Com s'uneixen aquestes fustes?
1- Amb cola, per unions vives, però amb el temps es desprèn.
2- Espiga cilíndrica: amb grapes o ferro (molt utilitzat a Espanya), genera problemes en crear males tensions, per la contracció de la fusta que deixava anar la peça o per oxidacions
3- Ales de papallona o cua d'orenella. Ha donat molts problemes perquè no contraresta les forces sinó que ha impedit el moviment i ha creat forces contraposades
4- Enganxant roba pel darrere, amb endrapat o papir. Però com que les coles eren orgàniques, es podrien i creaven bacteris. També solien enganxar gases a les juntes de les fustes (calafatejat), però quan s'asseca la cola, s'encongeix i s'esquerda. Mesclaven el que podien intentant buscar una solució.
5- Comencen a posar travessers de diferents tipus o un marc amb l'ús de claus i, en els claus, posaven massilla de tap, però cau i els claus s'oxiden i la cel·lulosa es corromp.
Un altre problema és el de les clivelles i els nusos. Es demanava que no en tinguessin perquè les clivelles, amb la neu per exemple, es feien grans i els nusos, sovint provinents de branques tallades, s'assequen, augmenten la lignina i es tornen més durs.
- 50% cel·lulosa - no es descompon, absorbeix humitat
- 25% lignina - dóna duresa i protecció; és un adhesiu que uneix tots els teixits de la planta. Com més vella és la part de l'arbre, més dura és, per tant, més lignina té.
- 25% resines, ceres i greixos
La fusta és anisòtropa, no tenen la mateixa forma, per tant, com unir taules per aconseguir una superfície més gran? L'escorça s'elimina; el duramen és la part més vella, que té més lignina, és la part més dura i la part que va creixent té molta cel·lulosa, és més tova i inestable.
A més de la composició, cal tenir en compte altres elements de les propietats de la fusta:
- duresa i resistència al serrat
- anisotropia
- plàstica, que sigui maleable
- la flexibilitat
- elasticitat: mullada es torna a la seva forma anterior
- higroscopicitat: capacitat d'absorbir aigua en ambients humits i de desprendre-la en ambients secs; depèn de l'ambient i de les seves característiques
La fusta conté aigua: la de la composició i la de saturació per excedents de pluja. En tallar-la, desprèn aigua, però no és òptima fins que perd el 25% d'aigua: poden passar mesos. Si pintem sobre fusta humida, absorbiria la pintura i, en acabat d'assecar-se, es malmetria la fusta i l'obra.
El tipus de tall pot ser:
- tangencial
- axial
- radial
L'interès era buscar la màxima dimensió, per tant, la tangencial és el tall òptim, que en el centre conté el durament.
Cal preparar la fusta, generalment, per una sola cara. El que fan és aïllar la fusta, però la part del darrere es deixa sense preparar. Si entra humitat ambiental per darrere, tenint en compte que els extrems són més tous (tenen més cel·lulosa i menys lignina), es doblaran i bellugaran els laterals. Si hem unit diferents taulons, aquests es doblegaran per la part lateral i la pintura s'esquerdarà o apareixeran clivelles que comportaran el despreniment.
Com s'uneixen aquestes fustes?
1- Amb cola, per unions vives, però amb el temps es desprèn.
2- Espiga cilíndrica: amb grapes o ferro (molt utilitzat a Espanya), genera problemes en crear males tensions, per la contracció de la fusta que deixava anar la peça o per oxidacions
3- Ales de papallona o cua d'orenella. Ha donat molts problemes perquè no contraresta les forces sinó que ha impedit el moviment i ha creat forces contraposades
4- Enganxant roba pel darrere, amb endrapat o papir. Però com que les coles eren orgàniques, es podrien i creaven bacteris. També solien enganxar gases a les juntes de les fustes (calafatejat), però quan s'asseca la cola, s'encongeix i s'esquerda. Mesclaven el que podien intentant buscar una solució.
5- Comencen a posar travessers de diferents tipus o un marc amb l'ús de claus i, en els claus, posaven massilla de tap, però cau i els claus s'oxiden i la cel·lulosa es corromp.
Un altre problema és el de les clivelles i els nusos. Es demanava que no en tinguessin perquè les clivelles, amb la neu per exemple, es feien grans i els nusos, sovint provinents de branques tallades, s'assequen, augmenten la lignina i es tornen més durs.
Tipus de fusta
- coníferes: pi, avet... Tenen canals resinosos i això és dolent i negatiu; són toves, menys resistents, amb cèl·lules llargues
- frondoses: roure, alzina... són més dures i resistents, amb cèl·lules curtes i es necessiten menys arbres perquè creixen molt
- caoba: té una particularitat i és que és molt resistent, però un cop donat en un lloc puntual determinat pot trencar-la. És una fusta tova amb cèl·lules dures.
Segons els països trobem:
Itàlia: avet (importació), alber
França: noguera
Alemanya i Flandes: roure, saüc
Portugal: castanyer i pi
Península: castanyer
Agents destructors
- biòtics:
Quan tenen vida, els agents destructors són els tèrmits, els corcs, els fongs i els bacteris. Es desinfecten injectant araldit; es deixen alguns foradets i, si apareixen un altre cop,vol dir que encara hi ha activitat i es torna a aplicar. Els fongs fan enzims que degraden els components de la fusta. s'alimenten d'aquesta matèria orgànica, però necessiten oxigen i humitat.
- abiòtics:
Són els atmosfèrics: el sol i la llum enfosqueixen i assequen la fusta; la humitat i la pluja l'emblanqueixen. Els agents mecànics són els cops i els químics són els components de neteja que degraden la fusta.
Fustes artificials
Tots aquests problemes van trobar solució al S XX amb les fustes artificials.
- tablex: és cartró premsat i enganxat sobre una base sedosa. Si es mulla, es deforma amb facilitat; és molt absorbent i té una textura desagradable.
- conglomerat: són encenalls i serradures conglomerades amb una cola plàstica. Pesa molt, té problemes d'absorció per l'ús de la cola, la humitat el bufa perquè xucla molta humitat i es trenca també.
- contraplacat: làmina de fusta en què s'enganxa pels dos costats fustes molt primes en números senars comptant l'anima del mig. Es corba amb molta facilitat i s'ha de preparar per ambdues bandes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada