LA TINTA

Ploma metàl·lica, canya i tinta

Són materials líquids: tinta, bistre, sèpia. Funcionen, com la resta de les pintures, en sec i es componen també de suport, més aglutinant, més el pigment.

S'aplica amb plomes. Els vestigis d'aquesta eina són antics. Es va començar a aplicar amb plomes d'au, que s'assecaven i es tallaven amb un ganivet. La ploma d'au és flexible i versàti,; permet fer formes circulars i escriptures. Com és fibrosa, regula la tinta quan cau.

Paral·lelament es comença a fer servir la ploma de canya, de jonc o bambú tallat en biaix amb un cuter. La ploma de canya és cerosa, per tant, té poca fibra i no regula tant la sortida de la tinta. Tallades al biaix, no permet traços tan llargs.

La ploma d'au permet un traç arrodonit, com per exemple la lletra àrab o romànica a l'Alta Edat Mitjana:

La lletra gòtica, més angulosa, permet el canvi de ploma d'au a la de canya:

La ploma metal·lica apareix com a eina per escriure al S XVI i per dibuixar, al XIX.

La tinta

És un pigment negre que sol ser vegetal (vinyes, fum...), però no lliguen tan bé, són hidròfobs, per tant, necessiten un agent emulsionador perquè es mesclin. Quin és l'agent? La tinta xinesa, entre mil fórmules, utilitza una mica d'oli, resines i de forma vegetal en diferents proporcions. Els egipcis ho feien amb goma aràbiga.

En el món occidental, més que la tinta xinesa, s'utilitzava la ferrogàlica. Aquesta es composa  de sulfat ferrós i van ser inventades per substituir les de carbó (tintes més conegudes). Tenen un color negre molt intens que fa que es puguin confondre amb les de carbó, però amb el pas del temps es van tornant marrons. Encara que hi ha moltes receptes per elaborar-les, en què s'afegien diferents aditius, els principals ingredients són dos: tanino i vitriolo, disolts generalment en aigua. Les partícules de ferro es barregen amb l'àcid gàl·lic (extret de secrecions dels roures pels atacs d'uns bacteris (gallas de monte). Tractades les boles, es liquen i donen aquest àcid. No fa d'aglutinant, sinó de mordent, una reacció química amb el ferro que produeix aquesta tinta.

Reacciona amb l'alalinitat d'alguns papers, corrompent-lo i s'esvaeixen. Cal guardar-los en carpetes, lluny de la llum.

Bistre

Molt utilitzat als S XVII-XVIII. Es compon de sutge amb aigua. Costa molt de desfer i pren tonalitats marrons. És bonic, però difícil.

Sèpia

Desfeta amb aigua, s'hi afegeix goma aràbiga per emulsionar. S'utilitza a partir del S XVIII. Molt sensibles i inestables a la llum.

Pràctica

He repetit el meu referent, ara amb la tinta. He utilitzat una ploma metal·lica i també de canya. La de canya era difícil d'utilitzar perque deixava anar molta tinta i, sovint, en sortia més de la que desitjava, sobretot a l'hora de fer traços prims. Si afegia aigua a la tinta, quedava més suau i la canya permetia amb facilitat omplir els espais de fons i el fet de repassar zones, permetia jugar amb les ombres i els grisos. 

He intentat jugar amb els gruixos amb la canya en pintar les pomes de l'arbre, però no me n'he ensortit. A més, la quantitat de tinta que deixava anar les plomes s'escampava com una teranyina en el suport de paper, segurament a causa de les propietats d'aquest. La ploma metal·lica m'era més fàcil d'usar per crear línies, com en l'estampat de l'estovalla i els perfils.

Ja posats a experimentar, he intentat imitar la lletra gòtica i romànica i provar els diferents traços i com les plomes es podien adaptar a l'escriptura, però per això fa falta molta pràctica.